Falstaff és un dels grans personatges de Shakespeare i un dels principals reclams de les obres en les que apareix: les dues parts d’Enric IV, Enric V (només hi apareix com a referència) i Les alegres comares de Windsor. En aquesta adaptació, a l’igual que va fer Orson Welles a la cèlebre Campanades a mitjanit, s’han agafat parts de Richard II i dels dos Henrys per tal de contextualitzar les aventures del famós vividor al costat del Príncep Hal. Són dues hores i mitja de bon teatre, en les que la magnífica i àgil direcció de Konrad Zchiedrich ens porta de palau a la taberna i dels boscos al camp de batalla. Mínims elements per aconseguir el màxim: copsar l’esperit vertader i intangible del més gran autor de tots els temps.
Algú diu que a les comèdies i a la tetralogia coneguda com l’Henriada és on es capta millor l’essència shakespeariana, i el cert és que hi ha moments d’aquest muntatge que respiren autenticitat i teatre de primera. Potser els difícils versos del bard entrebanquen algun cop als actors, però s’ha de reconèixer que el treball de tots ells és magnífic. Francesc Orella fa una de les seves gran creacions, però la resta del repartiment no es queda enrere. La versatilitat i l’energia de Mingo Ràfols, la comicitat quasi de clown d’Emilià Carilla, la naturalitat de Mercè Managuerra, la magnífica parella còmica que formen Teresa Vallicrosa i Rafel Ramis… Tots ells, de la mà d’un director en estat de gràcia, aconsegueixen un espectacle honest i grandiós, fins i tot en els seus petits defectes. Tot un encert.