Teories de la falsificació teatral

Hi ha propostes teatrals que parteixen d’un conflicte. Altres, d’una tesi de l’autor. Però hi ha un tercer grup més experimental: les que parteixen d’una pregunta. A Falsestuff, els creadors Nao Albet i Marcel Borràs es plantegen (no sabem fins a quin punt seriosament): podrien existir les falsificacions artístiques en el món de les arts escèniques? Aquest punt de partida, ramificat en reflexions sobre l’originalitat, els serveix, sobretot, per jugar amb els diferents estils teatrals, imitant, un darrere l’altre, els seus formats contemporanis més característics, amb una trama de thriller cinematogràfic de fons. El més interessant és que l’espectacle pren sense concessions aquesta premissa, evitant en tot moment el to paròdic, per endinsar-se en la veritat formal que els aporta al conjunt l’estil “falsificat” de cada fragment. És per això que podem dir que l’aposta és valenta i decidida però, per la seva llarga durada i una certa irregularitat rítmica, també peca, en alguns moments, de massa capriciosa. Destaquen alguns moments especialment brillants (com el fals col·loqui amb el públic) i Jango Edwards interpretant a un personatge memorable. El muntatge té molts valors: risc, personalitat, una posada en escena molt cuidada… Però, malgrat això, la seva durada de més de tres hores resulta excessiva i dispersa, així, els seus millors moments que, potser, més concentrats haguessin donat lloc a un peça més rodona.