Eva Yerbabuena és una ballarina de raça, d’aquelles que no renuncien a una bona bata de cola, a un ball amb el seu mantó ni a un quadre flamenc tradicional al final de cada espectacle. Però al mateix temps tampoc renuncia a la investigació i a la fusió del flamenc amb altres disciplines, cultures o tradicions. Ho ha demostrat en quasi tots els seus espectacles, i amb aquest encara ha anat un pas més enllà, ja que fusiona el seu art amb els cants de la japonesa Anna Sato. Els gens del Japó recorren l’espectacle de principi a fi, amb detalls de vestuari, amb alguna coreografia concreta, amb un gran sol que il·lumina l’escena…. i sobretot amb la música i els instruments del país, que es barregen amb el so de la guitarra espanyola.
L’espectacle destil·la bellesa i bon gust, i estructura bé els seus recursos per no cansar ni avorrir a l’espectador. És cert que el primer dia hi va haver errades tècniques evidents -per un problema de microfonia, el zapateado dels primers número va ser inaudible- i algun problema amb uns estranys elements del decorat, però finalment tot va funcionar. La unió de les dues cultures resulta sorprenent, sobretot en la part final de l’espectacle. Sí que a vegades es força el tema, però els petits desajustos no poden vèncer un muntatge que surt del cor i de la tècnica de molts i bons professionals.