Que ha arribat el moment que les dones prenguin la paraula, també als escenaris teatrals, és un fet ja innegable que, probablement, ha trigat massa a arribar. Lluny encara d’una paritat efectiva, moltes directores i dramaturgues han obert un camí que ja no té marxa enrere. A través d’ell, hem descobert tota una sèrie d’històries ocultes que esgarrifa només la idea de pensar tot el temps que han estat silenciades. En aquest cas, és Concha Milla qui pren el relleu de companyes de professió com Clàudia Cedó o Gemma Brió per parlar d’un tema íntim, delicat, personal i, sobretot, dolorós. La valentia amb la qual exposa una experiència traumàtica real amb l’objectiu de visibilitzar i obrir debat sobre la infertilitat femenina i el dol gestacional demostra una enteresa encomiable. Escrit i protagonitzat per ella mateixa, l’espectacle conté textos durs, veritats colpidores, sentiments contraposats, un bon grapat d’informació valuosa i un final memorable. Francesc Cuéllar ha estat el seu còmplice per l’ocasió, encarregat de la direcció de l’espectacle, demostrant, una vegada més, la seva gran creativitat i enginy a l’hora de generar moments escènics captivadors. Potser, l’aposta del muntatge per un cert distanciament formal resulta, en conjunt, freda en excés i, per això, es troben a faltar moments d’una major emotivitat. Malgrat això, la proposta transpira veritat, denúncia, reivindicació i catarsi, de manera que, difícilment, deixarà a cap espectador indiferent, per no dir que només la seva existència és, a dia d’avui, més que necessària, imprescindible.
Enllaç copiat!