Tot el que necessites per anar al teatre

Estereotipo / Canibalismo: Una coreografia excessivament lenta, fosca i avorrida

Estereotipo / Canibalismo
25/03/2018

A la Sala Hiroshima es va presentar ahir divendres CANIBALISMO, un espectacle de dansa creat en residencia a la sala, per l’artista xilè Lautaro Reyes.

En aquesta peça, que ell defineix com a nova investigació coreogràfica, l’artista reflexiona sobre el desig com a motor existencial de l’ésser humà, més enllà del sexe. Aquesta obra està concebuda en dos volums o versions, per a dos i quatre intèrprets. La primera part, per a dos intèrprets, es va presentar en aquesta mateixa sala, a l’octubre, amb el títol ESTEREOTIPO.

Un espai escènic buit, 16 focus situats a la dreta de l’escenari que es van encenent i apagant tímidament al ritme de la música. Quatre ballarins apareixen immòbils a escena. Tot continua a les fosques i ells comencen a dibuixar petits moviments, subtils, tranquils i mantenint la distancia entre ells, sense tocar-se.

De mica en mica els moviments es fan més notoris i les aproximacions entre els ballarins comencen. Lautaro Reyes juga amb l’ambigüitat d’usar un títol tan fort, inclús violent, quan en la peça es plantegen formes que passen per la subtilesa, la tranquil·litat i l’aprofitament físic. A nosaltres aquest moment de la coreografia ens va recordar un petit bosc d’arbres amb les seves arrels ben agafades a la terra, sota l’efecte d’un fort vent que belluga les branques harmònicament.

A l’escenari, puja una mica la intensitat de la llum, i podem veure una mica millor als ballarins i les formes que dibuixen. Ja conformen grup, primer parelles i finalment tots quatre enllaçats repeteixen un mateix moviment coreogràfic fins que el trenquen i en comencen un altre. Fins al final, on de nou els focus prenen protagonisme.

No tenim cap dubte de què Lautaro Reyes i els quatre ballarins de la companyia, Xavier Auquer, Alba Barral, Javier G. Arozena i Raquel Miro fan una feina física i mental importantíssima i impregnen la peça d’una veu molt personal.

Però hem de dir que, a nosaltres ens ha resultat una peça terriblament avorrida i el petit crescendo dels moviments ens ha resultat massa lent; la peça ha estat acompanyada per un tipus de música molt suau i repetitiva que tampoc ens ha fet el pes.

La poca llum, segurament ha influït molt negativament en la nostra percepció i en algun moment aquesta foscor ens ha provocat fins i tot ganes d’abandonar-nos als braços de Morfeu, tot i que reconeixem que l’espectacle dóna imatges plàsticament molt belles; aquesta “no il·luminació”, no ens ha permès captar la precisió i subtilesa dels moviments dels ballarins, que de ben segur estan dotats d’una alta qualitat tècnica.

En acabar finalment els hem pogut veure i hem comprovat que estaven força suats per l’esforç físic que ha representat l’hora de duració de la peça, sense pausa.

Malgrat que reconeixem que tècnicament pot ser perfecte, a nosaltres la coreofrafia no ens ha provocat cap emoció i ens hem descobert repetidament mirant el rellotge, per veure si passava el temps més rapidament.

Per veure la ressenya original, només cal que cliqueu en aquest ENLLAÇ

 

← Tornar a Estereotipo / Canibalismo