Esmorza amb mi

12/06/2018

La naturalitat del (des)amor

En la vida ens creuem amb altres vides, amb les que recorrem un tram de camí. De vegades més llarg, de vegades més curt, potser intermitent…modalitats trobem totes les que volguem! I amb aquesta diversitat de modalitats juga la història.

 

Esmorza amb mi. Que pot implicar un acte, a priori tan innocent? Si decidim que ens quedem, potser també estem dient que si a d’altres qüestions implícites. Correm un gran risc: establir un altre tipus de comunicació amb l’altra persona, conèixer-la i deixar-se conèixer, vincular-se en més profunditat…massa perillós! Tot un drama per a persones que ja han perdut la ingenuïtat, quan han sentit el dolor del desamor i s’han creat una barrera hermètica al voltant per evitar el que ve abans: l’amor. Un “esmorza amb mi” pot esdevenir un atac violent que provoque una fugida ràpida! O…en un moment donat, pot ser la clau per accedir a la tranquil·litat. I la pregunta: la persona amb la que volem esmorzar és la mateixa amb la que volem anar al llit?

 

Comencem. Quatre personatges repartits entre l’escenari i les butaques. Això ja ens situa en aquesta tònica que mantindran durant tota l’obra d’entremesclar-se entre les espectadores. Mostren que són una més. Són 4 personatges talment com nosaltres, i una obra que mostra justament uns temes i unes situacions molt pròximes i amb total naturalitat. Aquesta sensació també ens arriba a través d’una interpretació magnífica. Tots els personatges m’han resultat verídics, amb una gran coherència entre les emocions, accions, energies, comentaris que expressen. Qui no ha sigut, com a mínim un d’ells? Podem haver estat tots també, segons el nostre moment vital. De fet, podem ser-ne més d’un al mateix temps, segons ens relacionem amb una persona o una altra.

 

Crida l’atenció l’ús que fan de l’espai, ocupant-lo en tots els plànols possibles, jugant-lo amb tot de propostes diverses. Com tracten la il·luminació i, en general tot el tema tècnic és original. És una obra amb molt de moviment on els mateixos actors generen atmosferes diferents, més enllà de la interpretació. Ells s’ho cuinen i s’ho mengen! Tots els canvis entre escenes estan coreografiats d’una manera impecable, estan pensats i executats al mil·límetre. I a més tenen un component especial: els personatges no s’acaben de perdre del tot i, al mateix temps, apareixen els actors i les actrius. En els canvis ens trobem com en un estat “ Limbo” entre ambdós.

 

De vegades l’ambició és senzillament esmorzar junts, més enllà de qualsevol somni grandiloqüent. Què estem disposats a fer i a sacrificar per no deixar d’esmorzar plegats? I al mateix temps, on ens pot portar aquest sacrifici?


Tot el que necessites per anar al teatre

Esmorza amb mi

Esmorza amb mi

Set anys després de Sé de un lugar, Iván Morales obre un altre altre cicle i torna a parlar de la nostra quotidianitat, aquest cop des d’una nova mirada. Ara, però, ja no parla tant de com sobreviure a la mort de l’amor i a la ruptura dels vincles, sinó que se centra en allò que ens uneix, que és més complex. Esmorza amb mi posa el focus en com podem tornar a creure i com pot tornar a néixer l’amor; com ens apropem a la maduresa, però no volem deixar de jugar, per més difícil que sembli de vegades.

Sinopsi

La Natàlia i el Salva s’han enrotllat cinc vegades, no més. La seva relació ha estat fins ara poc profunda, pràcticament no saben res l’un de l’altre. La Natàlia té trenta i pocs anys, un fill amb un home de qui ha trigat molt, massa, en desenamorar-se, poques perspectives professionals a part de la feina de cambrera en un dels bars més canalles del Xino, molt estrès i la necessitat d’entendre d’una vegada perquè l’amor la fa patir tant. És per això que, seguint la seva vocació artística mai no del tot reeixida, ha decidit fer un documental sobre el desamor, per veure si, compartint el seu dolor amb el món, aquest deixarà de pesar-li tant.

De vegades l’ambició és només aquesta, senzillament esmorzar junts, més enllà de qualsevol somni grandiloqüent. Què estem disposats a fer i a sacrificar per no deixar d’esmorzar plegats?

Valoració col·laboradors


Valoració espectadors

  • 12345

    JOSEP OLIVA SASÉ

    Avui a la Beckett he estat veient aquesta obra escrita i magníficament dirigida per Iván Morales. Un text fresc, molt actual amb certs tocs d’un llenguatge col·loquial i que ens parla del desamor. I ho fa entrellaçant les relacions de quatre personatges Sergi (Xavi Sáez), Natàlia (Anna Alarcón), Salva (Andrés Herrera) i Carlota (Mima Riera), per mostrar i veure si és possible tornar a creure i al acostar-nos a la maduresa fer que l’amor torni a néixer. En algùn moment se m’ha fet lenta i al principi la sessió del fisioterapeuta, una mica llarga, però vaja res rellevant. Una posada en escena espectacular amb una grada rodona on els actors barrejats amb el públic actuen en diverses ocasions. Una il·luminació perfectament aconseguida i que en diverses escenes són els mateixos actors els que manegen els focus. I una interpretació dels quatre actors sense distinció extraordinària. No us la perdeu, totalment recomanable.

    31/05/2018

  • 12345

    maría j gonzález mondaza

    La obra es fantástica, nos emocionó hasta el tuétano (texto, dirección, actores, puesta en escena…), se pueden contar con los dedos de una mano las buenas obras de teatro en el escenario barceloní y esta es para mí imprescindible. ¿Por qué se habla de desamor hoy en día? ¿no deberíamos llamarlo incomunicación aunque hablemos entre nosotros?

    28/05/2018

  • 12345

    Mònica

    En consonància amb l’anterior opinió. Una bona història sobre 4 persones que s’entrecreuen i que busquen l’amor i troben el que troben. Tot i que l’inici és una mica histriònic, l’obra s’afiança després de l’aparició en escena de la Carlota, una gran sorpresa.
    Genial posada en escena i aprofitament de l’espai escènic.

    25/05/2018

  • 12345

    JOSE GABRIEL DEL VIEJO

    Ivan morales nos trae una obra sobre el amor. O más bie la el desamor.
    Entro al teatro y veo que ha cambiado de disposición: ante mí veo una grada circular, como en una sala de operaciones y desde mi asiento he sido testigo de la vida de 4 inadaptados emocionales que aspiran a almorzar con la persona con la que comparten cama.
    La obra me ha dejado más bien frío, escenas alargadas, monólogos que parecían no terminar nunca…
    La cosa se salva por los grandes actores. Sobretodo Xavi Sáez que consigue interpretar el único personaje que me ha hecho sonreír y que me ha inspirado un poco de ternura.

    25/05/2018

  • 12345

    Hèctor Fibla Ferrà

    En la línia de l’anterior “Sé de un lugar”, una obra amb més personatges però igual de propera.

    22/05/2018