Por todo lo alto

En lo alto para siempre

En lo alto para siempre
15/02/2020

Els relats de David Foster Wallace, en la seva minuciositat a l’hora de presentar els assumptes quotidians, alberguen una percepció poètica desconeguda de la realitat, que prové de la desmesura del format habitual dels gèneres clàssics i dels angles inèdits que adopta la seva mirada d’escriptor.

A En lo alto para siempre, Juan Navarro i Gonzalo Cunill semblen tenir-ho molt present i miren de fer-ho palès en la seva posada en escena, que combina la conversa surrealista amb el monòleg llarguíssim de Cunill (poesia i relat incisiu i meticulós d’una situació fugaç quotidiana que esdevé transcendent d’una manera estranya), la maqueta i el vídeo en directe que col·laboren a l’escrutini rigorós de la realitat, i una mena de parèntesi performàtic de sorolls, crits, micros a dojo i la música dissonant (a la Sonic Youth) de Rodolfo Castagnolo, que evoquen la desmesura i l’avantguarda de la literatura de l’autor de La broma infinita.

Escenografia amb bodegó maltractat, amb hamaques i micros, d’acord amb el teatre de creació més contemporani. La placidesa escenogràfica de les parts més narratives de l’espectacle tenen el seu contrapunt amb el caos generat a l’escenari durant la segona part, més experimental.

Gonzalo Cunill i Gemma Polo fan un gran esforç per a trobar el to dels personatges fosterians, a mig camí entre la naturalitat i l’irracional. Cunill té un atractiu que rau en la seva manera de dir, el ritme del seu discórrer, l’habilitat per a les pauses i una presència inquietant, un rostre enigmàticque ens empeny a mirar-lo per a desentrenyar el que amaga,tal i com Foster Wallace fa amb les vides de tots nosaltres.

 

← Tornar a En lo alto para siempre

Enllaç copiat!