La -suposada- obertura al mar de la ciutat de Barcelona a partir dels Jocs Olímpics de 1992 va suposar un canvi radical per a la fisonomia de diverses barriades, així com la desaparició d’altres. Fent un doble negoci amb la Vila Olímpica que havia d’acollir als esportistes de totes les nacionalitats. Doncs no només va ser un negoci difús per a amics constructors de màxim rendiment per poc temps d’ús, sinó que després es va revendre a aquells que volien viure en aquell nou barri nascut del no-res, allà on abans hi havia hagut xabolisme i fàbriques que havien deixat de tenir sentit dins de la ciutat perquè la producció s’havia traslladat primerament a l’extraradi i a posteriori, a altres continents.
Aquests canvis, però, ja s’havien succeït prèviament, quan pel bé comú s’havien construït els embassaments de, per exemple, els pantans de Susqueda o de Sau, que va obligar a la població allà resident a moure’s quilòmetres enllà de les seves llars (a les que mai més retornarien) per deixar pas al progrés i ajudar a abastir a les poblacions veïnes de millors recursos hídrics. Fent del perjudici d’uns pocs, la millora en la qualitat de vida de molts més. I tot el que la teoria no deixa de ser certa, sempre va haver-hi un benefici major per als intermediaris. Que van finalitzar les transaccions entre els vells habitants, ja indemnitzats, i l’estat. Fent que així totes les parts, guanyessin. En definitiva: uns rapinyaires sempre alerta de tot el que succeeix i que van propiciar el naixement de la Barcelona olímpica o, per exemple, del Parc Bush, posteriorment rebatejat com Port Aventura.
El context històric d’Els rapinyaires és, doncs, per nosaltres, més que conegut. El primer període democràtic postfranquista on molts oportunistes, que prèviament havien estat afins del règim, ara eren demòcrates de tota la vida que feien negocis. Però també, amb l’obertura econòmica, noves formes de fer negocis i d’atraure encara més turisme ja sense la rígida supervisió estatal del règim. Si abans era pel bé comú i les butxaques d’algú, amb l’arribada de la democràcia i de nou capital, era pel bé comú i del progrés, però també pel benefici dels mateixos i fins i tot de nous agents i, com diria Benavente, d’interessos creats, amb la teoria que el capital crida a més capital.
Una inicial comèdia costumista amb dos urbanites arribats a un entorn rural que va mutant en una trama molt més enrevessada, repleta de falses façanes i on res és el que sembla amb un ritme endimoniat que ens podria recordar a les pel·lícules d’Emir Kusturica.
Un seguit d’anacronies lingüístiques ens ajuden a contextualitzar millor, des d’una òptica moderna, l’inici dels fets d’una de les tragèdies més grans que viu la nostra societat: la de l’especulació immobiliària i la gentrificació que patim als nostres carrers i societats sense poder fer res per evitar, ja que ja fa massa temps que tot és cosa dels mercats, aquells que s’autoregulen sols, i que no hi intervé la mà de l’home més enllà de recollir dividends i arruïnar a d’altres.
Els Rapinyaires mostra, d’una forma paròdica, el pitjor de la nostra condició humana i de la moral difusa, i de tot allò que un és capaç de fer per cobdícia. Fent tota mena d’actes reprovables, que passen des de l’extorsió i la coacció a fer-ne un ús deliberat de la mentida i, si cal, la pena, per assolir els seus objectius. Que no són més que els he d’embutxacar-se i alimentar-se de les restes. Fent honor al seu nom: rapinyaires. Uns rapinyares que en passen de mil-i-una de fets i girs de guió, tant versemblants com d’inversemblants, per a caçar les preses d’aquestes aus rapaces.
