És un text poètic de Wolfram Lotz (Hamburg, 1981) traduït del alemany per Marc Villanueva en el que manté una rima no convencional, irregular però amb una gran musicalitat. Els conceptes són inconnexes, les paraules semblen absurdes i la ironia que sura per damunt nostre ens fa volar a una altra dimensió en la que, com els jocs de nens o les cançons infantils, es repeteixen paraules com un mantra que sembla que no tinguin sentit.
Leonardo V. Granados ha fet una adaptació d’un text únic sense personatges que podia haver estat interpretat de moltes maneres. Segons ell mateix, podria haver estat un monòleg, un duo, un recitat coral. Lotz deixa les mans lliures als adaptadors i directors perquè en facin la versió més pròpia. Granados ha optat per una creació arriscada amb quatre magnífics intèrprets Guillem Albasanz, Francesc Marginet, Sandra Pujol i Ainoa Roca que comencen i acaben aquesta peça sorprenent, divertida, magnètica, com un espectacle de varietés. Tots quatre van repetint frases junts, la més repetida és “els polítics”. Amb moviments sincopats i tots alhora, es van succeint les escenes inconnexes amb un llenguatge incisiu, brillant i un gran sentit de l’humor.
S’agraeix molt el valor dels autors, directors i intèrprets joves de dirigir i fer un teatre atrevit, transgressor, gens convencional i provocar al públic emocions i aventures diferents. Joan Brossa s’arriscava i ens va deixar un llegat valent i de qualitat. L’espai Brossa està en aquesta línia que cal recolzar.
Hi ha moments sublims com la colonització “d’un poble inca que es va enfonsar, massacrat per l’acer dels espanyols, inimaginable dolor” amb la plantada d’una gran bandera negra, la cançó del Paquito Franco que a l’original es referia a Adolf Hitler, el moment musical que recorda el Duetto buffo di due gatti de Rossini o el bombardeig amb pomes. Per tota aquesta bogeria es necessita una perfecta compenetració de la il·luminació i escenografia de Quim Algora, un espai sonor de Nara is neus i un moviment molt treballat pels mateixos intèrprets.
En forma d’escenes curtes però sempre amb el patró de la repetició van treballant l’autocrítica, la crítica fàcil als polítics com a culpables de tots els mals, quan tots som societat i tots som polítics. Aquesta crítica fàcil, banal i genèrica ens aparta de la nostra responsabilitat com a ciutadans.
És tal l’agilitat del text, l’encertada direcció i la bona interpretació dels actors i actrius que el resultat és sorprenent, hipnòtic i divertit.