El silenci dels telers: Altaveu a la memòria

El silenci dels telers
30/01/2022

Hi ha capítols de la història que, encara que no estiguin marcats a foc en els llibres són els autèntics aparadors de la realitat viscuda. Aquesta obra mostra un d’aquest elements que van evolucionar i van acabant desapareixent, marcant per sempre la vida de moltes persones, especialment la de les dones.

Amb aquesta producció escoltem i acompanyem a dues treballadores de la fàbrica de telers d’una colònia de les milers que hi havia per tota Catalunya. Ubicada al costat dels riu, per fer servir l’energia hidràulica mitjançant turbines, al voltant de la fàbrica els “amos” construïen la colònia, que no deixava de ser una petita ciutat on vivien les persones que treballaven a la fàbrica i les seves famílies. Perquè cap ovella s’esgarriés del ramat o tingués ínfules de millores laborals o salarials, a la colònia hi havia tot el què es necessitava: feina, escola de monges, botiga (una), metge i, especialment, una església on el mossèn passava llista cada diumenge. El sentiment d’un gran nombre de persones era de gratitud vers l’amo que els hi facilitava la vida i els hi donava tot allò que necessitaven, fins que van entrar aires nous, sobretot idees noves, i tot va canviar.

El text aconsegueix amb molta precisió i destresa concentrar en poc més d’una hora la història del naixement i mort de les colònies i de les fàbriques de telers. Comença a finals del 1800 i acaba a finals dels anys 90 del segle XX. Durant tot aquest trajecte se’ns explica d’una manera senzilla i carregada de valor i sentiment quin era el paper de les dones a les fàbriques, amb aquells telers enormes i sorollosos que anaven augmentant, i també a la vida de la colònia. Es mostra la diversitat d’opinions entre les persones que vivien i treballaven allà, influenciades per les novetats tecnològiques i els canvis polítics -es passa d’una monarquia a la república després a la dictadura i, al final, a la democràcia-.

La narració a càrrec de les dues dones sobre l’escenari, esplèndides Maria Casellas i Andrea Portella, crea una sensació d’entre confessionari i safareig que fa més proper tot el relat, on s’expliquen anècdotes divertides i també s’exposen moments difícils que esgarrifen. Casellas i Portella són un gran encert per donar veu a aquestes dones, naturals i molt reals creen complicitat amb l’espectadora que somriu quan elles expliquen un bon record i s’encongeix quan comparteixen alguna tristesa.

Aquesta producció aconsegueix que entrem dins d’aquesta fàbrica i sentim els telers sense parar, que ens endinsem en una colònia -en miniatura- i que ens provoqui tristesa quan regna el silenci. Tot això ho aconsegueix una escenografia i un disseny sonor impecable.

Una obra amb un muntatge natural, emocionant i amb unes interpretacions increïbles. Aquelles que hem vist i sabem què son les colònies ho veiem aquí i aquelles que no, sortiran amb una idea molt precisa sobre què si va viure.

← Tornar a El silenci dels telers