Desconnectat

El principito

23/02/2014

Parla l’il·lustre José Luis Gómez de la importància dels silencis a l’obra per donar temps a l’espectador “a pensar”. També parla de la importància del teatre a l’hora d’insuflar l’espectador amb alguna cosa que, un cop baixat el teló, perduri, deixi un pòsit, alguna cosa que el modifiqui i li proporcioni plaer, en alguna de les seves tesitures.

Dóna gust sentir-lo parlar i comparteixo la seva passió en quant a la teoria. Malauradament, no estic d’acord en que l’obra que ell protagonitza sigui contenidor d’aquest paradigma.

Més enllà d’això, em pregunto per què el seu Petit Príncep beu, s’enfada com ho fa o es mofa, en algun moment, del seu company d’escenari. No és el nucli d’aquest personatge la representació dels sentiments humans purs, la visió lúcida -la d’un nen- de l’essència humana? No és aquest personatge una idealització de l’home, sense la barreja d’emocions i contradiccions inevitables que tantes vegades ens fa equivocar i ferir i ferir-nos els uns als altres?

Un treball que deixa l’espectador, a banda d’avorrit, una mica descol·locat, venint d’on ve, tenint sobre la taula alguns dels ingredients més selectes del teatre espanyol.

← Tornar a El principito

Enllaç copiat!