Tot el que necessites per anar al teatre

El preu: Tot té un preu

El preu
29/06/2017

La vida és un conjunt de decisions que s’exclouen entre sí. Si fas A, no podràs experimentar B. I si A no és tan bonic com t’esperaves, probablement t’oblidaràs dels inconvenients de B i et turmentaràs amb el temut “i si hagués …”. En definitiva, triïs el que triïs, hauràs de pagar un preu que pot compensar-te… O no. És aquesta disjuntiva tan humana la que planteja Arthur Miller a El preu.

El que es presenta com un clàssic conflicte d’interessos entre dos germans, un dels quals tria cuidar el seu pare i l’altre centrar-se en la seva carrera professional, ens absorbeix per la proximitat i actualitat de la situació. No importa que l’obra estigui ubicada a Estats Units o la importància que té en ella el crack del 29. Els anhels i la insatisfacció vital de tots els personatges són absolutament aplicables a l’actualitat, i les seves veritats – perquè no n’hi ha només una- ens mantenen en constant trànsit d’opinió.

Tot i trobar-se en un registre completament diferent, Pere Arquillué recupera el perfil de vençut amb el que ja ens va impressionar a Art. Aquí el veiem amb una naturalitat hipnòtica. Cada gest, cada reacció i cada paraula serveixen per retratar un home fràgil i decebut amb la vida i amb sí mateix. L’acompanya a l’altra banda un Ramon Madaula que es mostra altiu i profund a la vegada. Al mig queda el tassador, un personatge estrafolari però immensament ric en matisos encarnat per un brillant Lluís Marco. La quarta pota actoral, la femenina, és la que veiem més desentonada, amb una Rosa Renom que gesticula excessivament i trenca l’harmonia de la peça.

Amb una posada en escena molt nua, Sílvia Munt deixa amb encert que els personatges siguin els que ens facin empatitzar amb les seves històries. L’escenografia és sòlida i immòbil, amb tan sols una elegant pila de cadires que acompanya alguns mobles al lateral esquerra. Atents però a la llum i al color, que evoluciona amb l’obra. L’audiovisual, a l’inici i al final, acompanyat d’una música al més pur estil Woody Allen, ens trasllada l’ambient clàssic i melancòlic de la peça.

Aparentment, en tota l’obra no hi passa gairebé res. Però en el fons es remouen moltes coses. En els personatges i en els espectadors, que ens mirem al mirall de l’escenari per entendre una mica més les nostres misèries. Sigui beneït -i ben pagat- el miracle del teatre!

← Tornar a El preu