El pont: Somriure en l’abisme

El pont
19/02/2022

Dues persones desconegudes es troben casualment en un pont i el que semblava un encontre esporàdic es converteix en una nit confessional de pors, desitjos, jocs, música i pica-baralles. No seria res destacable sinó fos perquè s’han trobat en un pont just quan cadascun d’ells havien decidit anar allà a suïcidar-se.

El més insòlit és que són dues persones, antagòniques a simple vista, que volen matar-se per raons que no serien les esperades en històries ja explicades. Un d’ells és un expert en això d’intentar suïcidar-se, però sempre acaba sobrevivint… i cada any torna a intentar-ho per la mateixa època, s’ha convertit en un ritual, fins que, està clar, aconsegueixi el seu objectiu. Ric, empresari i sobre el paper una persona afortunada, un anhel profund és el que el porta a intentar matar-se cada any. L’altre és home amb un desengany amorós, treballador i sindicalista que troba en el fet de matar-se un acte d’amor cap a la seva parella.

Envoltada d’humor, a vegades bastant negre, aquesta història se’ns narra com una amistat sorgida d’un moment d’igualtat entre dues persones molt desiguals que es converteix en confidents inesperats de veritats absolutes. Amb moments hilarants, tot va evolucionant de manera molt natural i propera.

Babou Cham i Llorenç González són aquestes dos desconeguts que comparteixen nit i amistat. Cham navega amb el seu personatge per una línia que transcórrer entre l’alegria desbordant i l’anhel de la perfecció i l’amor. En cada passa que dona, amb cada consell o paraula que dirigeix al seu nou amic, hi ha aquesta dicotomia, a vegades emmascarada amb humor, a vegades fugint cap a un món desitjat. González recorre amb el seu personatge alts i baixos emocionals que el porten a riure, ballar, enfadar-se, cridar a la lluna o tocar el clarinet. Entre els dos intèrprets es crea una complicitat que es trasllada al públic amb total sinceritat.

Un pont, una lluna i un ball d’ombres componen la resta d’aquesta producció centrada en els dos personatges i el seu diàleg, un encert absolut.

Sortir del teatre amb un somriure a la cara -i cantant Nature boy– després d’una obra que parla del desig de matar-se dels seus protagonistes és tota una gesta.

← Tornar a El pont