Fa anys vaig llegir el conte d’Antoine de Saint-Exupéry. N’havia sentit molt a parlar i, tot i que jo ja era grandet, us haig de dir que vaig gaudir com un nen amb ell i alhora em va semblar una autèntica lliçó de vida i de filosofia, es a dir, una joia en majúscules. Sens dubte, em van fascinar les històries que vivia el petit príncep, els dibuixos que les acompanyaven interactuant amb ella i, sobretot, el potent contingut que s’amagava al darrera. Per aquest motiu, cada cop que es fa alguna adaptació al teatre, sento unes ganes enormes d’anar-hi i, alhora, una por immensa perquè no estigui a l’alçada del conte. En aquest sentit, cal dir que no és un llibre gens fàcil d’adaptar a l’escena, tot i que, al mateix temps, és molt suggerent i obre les portes a la creativitat de l’artista que desenvolupa el projecte. Així, a principis d’aquest any, ens va arribar El principito del Teatro de la Abadía, que lamentablement em va decebre força, tot i que vaig aplaudir el seu enginy al presentar-nos la història des d’un petit príncep de la tercera edat. De fet, haig de dir que quan vaig sentir a parlar d’aquesta versió musical d’El petit príncep em va fer molta por, però llegir que al darrera hi havia el talent d’Àngel Llàcer, Manu Guix i La Perla 29 em va fer concedir-li un vot de confiança i vaig preferir esperar a veure el resultat abans d’extreure cap conclusió. Doncs bé, un cop vista només puc dir coses bones d’aquest músical, però potser la millor floreta que li puc llençar és que l’espectacle està totalment a l’alçada del conte original.
Podem dir sense por que aquest musical està plagat d’encerts i, potser, un dels més importants és aconseguir portar el teatre infantil també als adults, als quals els fa gaudir tant o més que als nens. A més, aquest compta amb un talentós equip d’actors i una dinàmica direcció d’Àngel Llàcer, la qual aconsegueix recrear a la perfecció el món del llibre en clau moderna. Així, l’espectacle utilitza les diferents tecnòlogies per proporcionar una experiència més gratificant a l’espectador, però sempre des del respecte absolut a la història i al favor d’aquesta. D’altra banda, les diferents il·lustracions que acompanyen al conte cobren vida dalt de l’escenari, apareixent en aspectes tan significatius que van des de l’encertat disseny de vestuari fins a les diverses animacions, com pot ser la de la famosa serp de la història. A més, l’obra compta amb unes projeccions brillantment dissenyades, les qual configuren una escenografia versàtil que resulta ser moderna, atractiva i funcional. Òbviament, també les composicions musicals de Manu Guix són un dels ingredients clau de l’obra, les quals resulten ser molt variades entre si i en les que podem trobar peces realment meravelloses. Per últim, cal destacar el tram final de l’obra, el qual per no desvetllar la sorpresa no explicaré, però no em volia estar de dir-ho, ja que aquí Llàcer novament és llueix.
Estic convençut que aquest és només el principi d’un llarg camí a recórrer per aquest musical, ja que té els ingredients necessaris per arribar a triomfar com a franquícia molt lluny, fins i tot fora de les nostres fronteres. Dic com a franquícia per què seria una llàstima que li canviessin res. Així doncs, molta merda i salut per aquest Petit príncep!
