El pes d’un cos: L’acompanyament a la caiguda

5/04/2022

L’obra parla del tema de la decadència en la vellesa i Victoria Szpunberg ho tracta amb tota la seva cruesa. Ens recorda la pèrdua de facultats, d’autonomia i de la salut que quasi inexorablement arriba amb el pas dels anys. És un tema que volem oblidar però hi és i ens ho recorda. Com una picada d’ull a les tres germanes d’Anton Txèkhov, l’Olga, la Maixa i la Irina apareixen foses en una sola, l’Olga, que les interpreta a les tres encara que només apareixen per videotrucada.

La Laia Marull és la filla que carrega amb el pes de les dificultats de la malaltia del pare i de les deficiències d’un sistema social que no arriba a tothom. Ella porta tot el pes de l’espectacle i ho fa extraordinàriament passant per tots els estats d’ànim que els diferents moments li provoquen. Com a actriu completa que és, broda tots els papers amb la ràbia i la tendresa de l’amor al pare i les dificultats que té per ajudar-lo el qual és un vell comunista convençut que en els seus deliris veu als tres líders polítics, Lenin, Marx i Stalin en forma de caps grossos. Si la idea era associar la decadència d’un home amb la caiguda d’una idea, no calia.

Parla també de la soledat del cuidador amb problemes econòmics i de les relacions amb la resta de família que se’n desentén. L’única persona que la compren i l’ajuda, Quim Àvila forma part del sistema que l’obra tan critica.

L’autora i directora,  Victoria Szpunberg sap com és de difícil suportar-ho i ho amenitza amb els records de la protagonista. Un equip complet de música i una cantant, Sabina Witt, la transporten a una època feliç i fan oblidar a ella i al públic, l’angoixa del moment. Carles Pedragosa, músic, actor i compositor, interpreta diferents papers i ho fa tot de manera impecable. La música composada per Carles Pedragosa, Joan Solé i Sabina Witt  està integrada a l’escenari. Al Marc Lleixà li posen difícil crear els diferents espais amb la il·luminació perquè l’escenografia de Judith Colomer, que vol ser senzilla, fa moure lliteres, cadires de rodes, una estructura immensa que utilitzen com a paret de projecció, zones de ball i més elements que dinamitzen les escenes. Tot i que és atapeïda i una mica massa enfarfegada d’idees i d’elements simbòlics, és una obra tendra i dura que cal veure.

← Tornar a El pes d’un cos