El perro del hortelano: Exemplaritat acadèmica
Les dues grans dificultats a l’hora d’abordar una comèdia clàssica són: primer, que l’humor envelleix pitjor que el drama i, segons, que s’ha d’intentar trobar un registre contemporani que ens l’apropi sense trair l’esperit original de l’obra. En aquest sentit, aquest El perro del hortelano és un exemple d’efectivitat, ja que sap treure-li partit al text de Lope de Vega amb una proposta elegant, fresca i bones interpretacions. D’aquesta manera, els cèlebres versos d’aquest poeta i dramaturg del Segle d’Or tenen una plataforma per ser gaudits pels aficionats al teatre d’aquest període o als que s’apropin a descobrir-lo per primera vegada. Malauradament, el seu excés d’academicisme, en ocasions, es converteix en una cotilla massa cenyida que no deixa que el muntatge respiri en llibertat. És cert que, en general, resulta simpàtic i dinàmic però, en alguns moments, es troben a faltar elements sorprenents, més trencadors o imaginatius. Només un personatge que representa metafòricament l’amor aporta una pinzellada d’originalitat poètica un pas més enllà de la previsibilitat de la seva eficàcia. En global, però, l’espectacle llueix molt, també gràcies als seus magnífics vestuaris, escenografia i treballs de maquillatge i il·luminació que serveixen com a perfecte embolcall per a un producte visualment impecable.