Exemplaritat acadèmica

9/01/2018

Exemplaritat acadèmica

Les dues grans dificultats a l’hora d’abordar una comèdia clàssica són: primer, que l’humor envelleix pitjor que el drama i, segons, que s’ha d’intentar trobar un registre contemporani que ens l’apropi sense trair l’esperit original de l’obra. En aquest sentit, aquest El perro del hortelano és un exemple d’efectivitat, ja que sap treure-li partit al text de Lope de Vega amb una proposta elegant, fresca i bones interpretacions. D’aquesta manera, els cèlebres versos d’aquest poeta i dramaturg del Segle d’Or tenen una plataforma per ser gaudits pels aficionats al teatre d’aquest període o als que s’apropin a descobrir-lo per primera vegada. Malauradament, el seu excés d’academicisme, en ocasions, es converteix en una cotilla massa cenyida que no deixa que el muntatge respiri en llibertat. És cert que, en general, resulta simpàtic i dinàmic però, en alguns moments, es troben a faltar elements sorprenents, més trencadors o imaginatius. Només un personatge que representa metafòricament l’amor aporta una pinzellada d’originalitat poètica un pas més enllà de la previsibilitat de la seva eficàcia. En global, però, l’espectacle llueix molt, també gràcies als seus magnífics vestuaris, escenografia i treballs de maquillatge i il·luminació que serveixen com a perfecte embolcall per a un producte visualment impecable.


Tot el que necessites per anar al teatre

Cartellera /

El perro del hortelano

El perro del hortelano

La Compañía Nacional de Teatro Clásico porta al Teatre Nacional de Catalunya aquest clàssic de Lope de Vega. 

SINOPSI

Helena Pimenta dirigeix aquesta comèdia escrita entre 1613 i 1618, en plena maduresa creativa de Lope de Vega, que retrata els vaivens amorosos de la comtessa Diana i el seu secretari Teodoro, una relació prohibida per la rigidesa de les jerarquies socials.

Aquest conflicte entre el desig de llibertat i els lligams imposats pel destí només es resoldrà quan la força de l’enginy contribueixi a fer triomfar l’amor, entès per Lope de Vega com el gran anivellador universal que permet enderrocar les barreres socials aparentment més fermes.

 

Video

Fotos + fotos

El perro del hortelanoEl perro del hortelanoEl perro del hortelanoEl perro del hortelanoEl perro del hortelano

Valoració col·laboradors


Valoració espectadors

  • 12345

    JOSE GABRIEL DEL VIEJO

    He disfrutado de lo lindo con El Perro del Hortelano! Que gran comedia, que bien me lo he pasado y como me reído!
    Ahora entiendo que el teatro clásico siga haciéndose aunque pasen años y años.
    Felicidades a todos los actores porque están en estado de gracia, el vestuario es mega bonito, la escenografía aunque simple es mega eficiente y… nada más!
    Que necesita ver una obra como esta de una vez! Jajajaja

    17/12/2017

  • 12345

    Hèctor Fibla Ferrà

    Un clásico imperdible.

    18/12/2017

  • 12345

    Victòria Oliveros Layola

    Com a bona comèdia clàssica, “El perro del hortelano” és un text farcit d’amor, gelosia i jocs de paraules. I aquests són els ingredients defensats en la versió que Helena Pimenta dirigeix al capdavant de la Companyia Nacional de Teatre Clàssic. Malgrat que aquesta nova i flamant producció arriba al TNC amb molt bones crítiques, la meva sensació és la que s’està davant d’un bon espectacle, on res desentona especialment; però que dista molt de ser memorable, crec que bàsicament per una qüestió de direcció i d’enfocament de l’obra malgrat un repartiment bastant lúcid i amb una interpretació brillant i homogènia de tot l’elenc. . Podeu llegir la ressenya sencera a http://www.gaudintdelteatre.cat

    22/12/2017

  • 12345

    JOSEP OLIVA SASÉ

    Ahir al TNC vam estar veient la versió que Álvaro Tato ha fet d’aquesta obra de Lope de Vega que dirigeix ​​amb gran encert Helena Pimenta. Amb un ritme accelerat, en alguns moments massa, l’acció ens situa en un palauet a Nàpols on Diana lluita per mantenir el poder i estatus que ostenta sense renunciar a la seva necessitat d’estimar, un tema escrit fa 400 anys i molt vigent en els nostres dies . Amor, embolics i gelosia amb girs constants que condueixen a situacions molt divertides. Una posada en escena i escenografia sòbria però molt eficient de la qual destacaria la perfecta il·luminació, genial les ombres projectades a la paret. Un variat i magnífic vestuari i caracterització i un acurat fons musical al piano d’Olesya Tutova amb peces de Shubert, Bach, Piazzola entre d’altres, l´ arrodoneixen. Pel que fa a la interpretació, Tato ha mantingut la màxima fidelitat del text aconseguint que els versos siguin entenedors per a l’espectador i els catorze actors de la CNTC amb una perfecta dicció, diuen i matisen amb nota alta. Sense arribar a memorable és una bona opció per gaudir de teatre clàssic i de tant en quant ve de gust.

    07/01/2018