No hauríem de fer servir l’adjectiu “necessari” per referir-nos a una obra de teatre. En certa manera, el mateix fet teatral sempre és necessari, més enllà de la qualitat de cada espectacle. No obstant això, algunes vegades ens trobem peces que apel·len d’una manera tan brutal a la nostra consciència que resulta gairebé inevitable assenyalar que allò aporta un valor a la comunitat que està per sobre de l’habitual. El metge de Lampedusa és un exemple d’aquest tipus de proposta de teatre documental que impressiona, emociona i aterra de tal manera que és impossible sortir-ne indiferent. El testimoni d’aquest metge interpretat per Xicu Masó és d’una dolorosa honestedat que no pot produir cap altre efecte que no sigui una vergonya màxima per la tragèdia que, entre tots, estem permetent a les aigües del nostre Mediterrani. Miquel Gorriz dirigeix amb una encertada senzillesa el monòleg, deixant que les paraules portin els sentiments i les esfereïdores imatges de la forma més natural. Sense caure en la morbositat ni el melodrama, la delicadesa del tema se’ns mostra amb la nua brutalitat dels fets i la mirada ferida d’una ànima noble que no es rendeix tot i la poca confiança que li ha demostrat la humanitat. El teatre és un mirall del món en el qual vivim. Sempre és necessari. Però, les vegades que ens ensenya allò que més ens costa mirar, és quan ens adonem de la seva veritable força que, vull pensar, és immensament transformadora.
Enllaç copiat!