Tot el que necessites per anar al teatre

El metge de Lampedusa: Un mar d’emocions

El metge de Lampedusa
13/11/2017

Colpidora. Incisiva. Punyent. Isc d’allà profundament trasbalsada, emocionada, sense poder articular paraula fins que som fóra de la sala i l’aire fred del Montjuïc em fa reaccionar.

Una escenografia molt real que de seguida ens situa. Amb una molt ben pensada superfície blanca per enriquir la història amb projeccions puntuals. Un monòleg amb un ritme lent, sense grans pujades de to ni extravagàncies, planer, senzill. En català, però amb pinzellades d’altres idiomes que ens situen en aquest plànol internacional. Narra una realitat tan difícil, dura, obscura, injusta, que ocorre cada dia, un rere l’altre des de fa tants anys, que jo m’imaginaria un discurs amb molta ràbia, “sang”, frenètic, amb molta força. I si, si que la té, però no es percep a primera vista… tota aquesta força, intensitat i duresa travessa les paraules d’un monòleg més íntim, proper, fàcil, afable. Molt humà. Ens trobem davant una persona autèntica, que parla des del “ jo”, des de la seua experiència personal, des de les seues vivències. Sense buscar heroïcitats, ni “morbo”, això si de cas ja ho posarem nosaltres, però no sent que el personatge ho busque. Només vol compartir, posant fóra el que té a dins. Xicu Masó em fa creure totalment que és Pietro Bartolo. He estat amb Pietro Bartolo, il dottore de Lampedusa.  Dottore, però molt per davant d’això i sobretot, persona. I amb ell he viatjat allà i he examinat dones embarassades a causa de les violacions patides durant la inhumana travessia. He atès xiquets amb hipotèrmia, dones cremades a causa de la mescla de la gasolina i l’aigua salada, homes que han hagut de prendre decisions com la de deixar morir a un fill per salvar a la resta d la família. He caminat sobre una catifa de cadàvers a la bodega d’un vaixell i he vist 368 taüts després d’un gran naufragi. 368, no 366 com van dir els mitjans de comunicació. Sembla una petita diferència, però no ho és si parlem de persones. És gran. De fet amb ell deixem de parlar de números per parlar de la Jasmine, de la Sara, de l’Omar,…PERSONES.

L’obra ens apropa a aquest personatge i al que ocorre en aquesta petita illa siciliana des d’una naturalesa, tendresa i afectivitat que cala fins als ossos, com l’aigua salada de la mar. I com aquesta, ens desperta coentor a les ferides internes que provoquen aquest tipus de situacions que vivim, i que generen tanta impotència.

 

Admire profundament a aquest home. Amb una admiració sana. I com a aquest home, a tants d’altres, homes i dones sense identitat reconeguda que són així i actuen així, perquè així ho senten i així entenen la vida. A l’inici ens parla de la Llei del Mar, la llei que obliga a salvar a qualsevol persona que s’estigui ofegant, qualsevol persona i en qualsevol circumstància. Una llei que totes les habitants de Lampedusa coneixen per cor i secunden per naturalesa. Persones que se n’ocupen de persones seguint una naturalesa humana, no un reconeixement.

 

Orgànic. Sense pretensions. Sense ornaments.

És una obra urgent i necessària.

← Tornar a El metge de Lampedusa