Un mar d’emocions

13/11/2017

Un mar d’emocions

Colpidora. Incisiva. Punyent. Isc d’allà profundament trasbalsada, emocionada, sense poder articular paraula fins que som fóra de la sala i l’aire fred del Montjuïc em fa reaccionar.

Una escenografia molt real que de seguida ens situa. Amb una molt ben pensada superfície blanca per enriquir la història amb projeccions puntuals. Un monòleg amb un ritme lent, sense grans pujades de to ni extravagàncies, planer, senzill. En català, però amb pinzellades d’altres idiomes que ens situen en aquest plànol internacional. Narra una realitat tan difícil, dura, obscura, injusta, que ocorre cada dia, un rere l’altre des de fa tants anys, que jo m’imaginaria un discurs amb molta ràbia, “sang”, frenètic, amb molta força. I si, si que la té, però no es percep a primera vista… tota aquesta força, intensitat i duresa travessa les paraules d’un monòleg més íntim, proper, fàcil, afable. Molt humà. Ens trobem davant una persona autèntica, que parla des del “ jo”, des de la seua experiència personal, des de les seues vivències. Sense buscar heroïcitats, ni “morbo”, això si de cas ja ho posarem nosaltres, però no sent que el personatge ho busque. Només vol compartir, posant fóra el que té a dins. Xicu Masó em fa creure totalment que és Pietro Bartolo. He estat amb Pietro Bartolo, il dottore de Lampedusa.  Dottore, però molt per davant d’això i sobretot, persona. I amb ell he viatjat allà i he examinat dones embarassades a causa de les violacions patides durant la inhumana travessia. He atès xiquets amb hipotèrmia, dones cremades a causa de la mescla de la gasolina i l’aigua salada, homes que han hagut de prendre decisions com la de deixar morir a un fill per salvar a la resta d la família. He caminat sobre una catifa de cadàvers a la bodega d’un vaixell i he vist 368 taüts després d’un gran naufragi. 368, no 366 com van dir els mitjans de comunicació. Sembla una petita diferència, però no ho és si parlem de persones. És gran. De fet amb ell deixem de parlar de números per parlar de la Jasmine, de la Sara, de l’Omar,…PERSONES.

L’obra ens apropa a aquest personatge i al que ocorre en aquesta petita illa siciliana des d’una naturalesa, tendresa i afectivitat que cala fins als ossos, com l’aigua salada de la mar. I com aquesta, ens desperta coentor a les ferides internes que provoquen aquest tipus de situacions que vivim, i que generen tanta impotència.

 

Admire profundament a aquest home. Amb una admiració sana. I com a aquest home, a tants d’altres, homes i dones sense identitat reconeguda que són així i actuen així, perquè així ho senten i així entenen la vida. A l’inici ens parla de la Llei del Mar, la llei que obliga a salvar a qualsevol persona que s’estigui ofegant, qualsevol persona i en qualsevol circumstància. Una llei que totes les habitants de Lampedusa coneixen per cor i secunden per naturalesa. Persones que se n’ocupen de persones seguint una naturalesa humana, no un reconeixement.

 

Orgànic. Sense pretensions. Sense ornaments.

És una obra urgent i necessària.


Tot el que necessites per anar al teatre

Cartellera /

El metge de Lampedusa

El metge de Lampedusa

Pietro Bartolo fa trenta anys que és metge a Lampedusa. La seva autobiografia, Llàgrimes de sal, relata una vida dedicada a l’atenció als exiliats que, des de les costes africanes, naveguen fins a l’illa. Xicu Masó se l’ha feta seva i, amb la complicitat de Miquel Górriz, ens l’ofereix en primera persona.

Valoració col·laboradors


Valoració espectadors

  • 12345

    JOSE GABRIEL DEL VIEJO

    Teatro necesario pra concienciar.
    Teatro duro y amargo el que nos presenta Xicu Masó interpretando a Pietro Bartolo, el médico de Lampedusa, que lleva muchísimos años atendiendo a inmigrantes que llegan a la isla en barcazas intentando buscar una vida mejor. Algunos llegan sanos, otros heridos, la mayoria muertos…

    Monólogo duro en el que tendréis que contener el llanto y las ganas de gritar. De rabia, de impotencia, de la poca empatía que sentimos la gente con los que están más desfavorecidos. Triste pero real!
    Ojalá muchos Pietros en el mundo

    19/10/2017

  • 12345

    Victòria Oliveros Layola

    Una de les històries contemporànies més franques sobre la crisi dels refugiats. L’espectacle porta a escena el llibre de memòries de l’autèntic metge de Lampedusa, el Pietro Bartolo. Un relat trist però real de com la seva relació amb les persones que han de fugir del seu país per fam o per la guerra el porta a elaborar un cant a l’esperança amb una mirada humanitària. Un monòleg dur que ens arriba fins al moll de l’os, on a estones contens els plors i les ganes de cridar de ràbia i d’impotència. Interpretat per un magnífic narrador d’històries, Xicu Masó serà segur un imprescindible d’aquesta temporada. I una reflexió: Necessitariem més Pietros en aquest món!

    20/10/2017

  • 12345

    JOSEP OLIVA SASÉ

    Avui al Lliure he estat veient aquesta adaptació que ha fet Anna Maria Ricart del llibre “Lacrime di Sale” escrit per Pietro Bartolo i la periodista de la RAI Lídia Tilotta. Es tracta d’una peça de teatre document narrada i interpretada magníficament per Xicu Masó qui es posa a la pell del doctor Pietro Bartolo, metge de l’illa de Lampedusa i que és qui fa més de 26 anys atén tots els refugiats que per mar arriben a aquesta illa fugint de la guerra dels seus països. El seu relat és esfereïdor, nens, dones, dones embarassades, homes, tant és, molts ferits, altres en un estat deplorable i molts morts. Aquest metge quan tenia 16 anys anant a pescar amb el seu pare va caure de la barca i va estar desaparegut més de tres hores. Com explica, va veure la mort i aquest fet que mai ha oblidat és el que fa que entengui el patiment de totes aquestes persones. Ràbia, impotència i vergonya pel comportament que estan tenint tots els països europeus amb els seus governants mirant cap a un altre costat és el que sents conforme va avançant l’obra. Una obra que fuig del morbo i que relata les coses tal com estan passant i que crec tots hauríem de veure. Jo he sortit molt tocat.

    23/10/2017

  • 12345

    Hebert

    El drama (bé, tragèdia) dels refugiats i immigrants explicat en primera persona per qui els rep i cura. Dura, provoca indignació però també recordatori del bé que podem fer. Busca la llàgrima fàcil només una miqueta i voldries conèixer més i més històries de les viscudes per aquest heroi dels de veritat. Necessària.

    26/10/2017