El loco y la camisa: El desllorigador

El loco y la camisa
8/07/2022

El text de Nelson Valente pertany a aquell al subgènere “família amb desllorigador”, i m’explico. Tant al cinema com a la literatura hi ha sovintejat el motiu d’aquella mena d’àngel exterminador que posa cap per avall la unitat familiar i posa en dubte les convencions que han fonamentat una entitat tan essencial per a la nostra societat com ho és la familiar.

En aquest cas, és el fill (“el loco”, interpretat per Gabriel Beck) qui fa implosionar el nucli a base d’incontinència verbal i d’indignació. El membre menys convencional de la família és l’únic capaç de desafiar les convencions, tan anquilosades ja en els membres més “assenyats”.

La posada en escena juga a favor de la comèdia, però des d’un primer moment hi sobrevola el drama, el masclisme, la por i la violència (aquella que s’amaga sota la catifa). Tot i la previsibilitat del desenllaç, l’espectador se sent atret per la construcció lingüística de tot plegat, menys espontània del que sembla amb què en Beto esberla els mecanismes de la por que els dos homes s’han ocupat de bastir al llarg dels anys.

El loco y la camisa és un bon exemple de comèdia, d’entreteniment que no té por d’aprofundir en allò que té a veure amb nosaltres mateixos i amb el nostre entorn, per a posar en evidència allò que cal canviar amb urgència.

← Tornar a El loco y la camisa