Carles Alfaro dirigeix un dels textos més reconeguts del dramaturg Sanchís Sinisterra, posant en escena una reflexió sobre la mort de l’autor, o més aviat el naixement del lector com a creador. L’obra té un aire de thriller psicològic noir, on els tres personatges, magistralment interpretats per Pep Cruz, Pere Ponce i Mar Ulldemolins, es mouen en un joc de miralls que visibilitza les seves relacions de dependència, xantatge i manipulació.
La posada en escena remarca un halo de misteri, amb una il·luminació plena d’ombres i foscors, projeccions abstractes, miralls trencats al terra i uns sofàs negres tan rígids com els personatges que els utilitzen.
Però per sobre de tot, aquesta obra és una oda a la intertextualitat. Si totes les obres estan contaminades per altres des del primer moment, on comença la idea de plagi? En escena el personatge de Ponce llegeix fragments de Flaubert, Conrad, Schnitzler o Rulfo, tractant de fer-ho de la forma més neutra possible per encàrrec del seu cap. “Necessito una màquina que converteixi el text escrit en text parlat”, però aquesta translació totalment asèptica sembla impossible, heus aquí la idea del lector com a creador.
Aquesta és, en definitiva, una obra metatextual que prioritza el seu caràcter intel·lectual per sobre de l’emocional, oferint una dramatúrgia quirúrgica i precisa que posa en escena la impossibilitat de la neutralitat en la lectura i ens convida, com espectadors de teatre, a dependre menys de la visió de l’autor per convertir-nos en espectadors actius.