No és habitual veure adaptacions teatrals de novel·les als nostres escenaris. Si l’autor del text, a més, és Dostoievski i qui el porta a escena, una companyia emergent, la cosa resulta encara més insòlita i, per tant, interessant. En realitat, fa temps que els integrants de la Ignífiga han demostrat un interès especial per adaptar textos d’una gran complexitat, aportant una maduresa i una inquietud artístiques al circuit independent realment dignes d’elogi. Per aquest camí de vocació experimental, han passat textos de l’holandès Peer Wittenbols, Txèkhov o l’escriptor alemany Heinrich Von Kleist, sempre sota la direcció del brillant Pau Masaló. En el cas que ens ocupa, podem observar alguns dels trets diferencials del grup que comencen a ser ja també les seves millors qualitats: una estètica trencadora, una àgil posada en escena i un intent de transmetre de forma visual i emocional tota la intel·lectualitat de la història. El jugador aconsegueix fer un exercici fresc i dinàmic sobre el sentit de la vida, amb referències a l’Europa actual, espai pel sentit de l’humor i un repartiment efectiu i carismàtic. Destaca, en aquesta ocasió, la incorporació d’una veterana actriu com Saskia Giró la veritat interpretativa de la qual resulta impagable. Potser el conjunt no és perfecte i alguns fragments funcionen millor que d’altres, tant per contingut com per intensitat, però s’ha de reconèixer el gran mèrit de fer una lectura irònica d’un material com aquest sense caure en la paròdia ni banalitzar-lo, mantenint, a més, el seu esperit i el seu missatge. En aquest sentit, no és la primera vegada i esperem que no sigui la darrera que ens ofereixen un producte d’aquestes característiques… perquè és un veritable goig.
Enllaç copiat!