La lleugeresa d’un clàssic francès

El joc de l'amor i de l'atzar

El joc de l’amor i de l’atzar
12/05/2014

A mig camí entre la comèdia francesa més ortodoxa i les trames d’embolics influència dels autors italians del segle XVI, el teatre de Pierre de Marivaux es va fer molt popular gràcies a les seves peces de tripijocs amorosos i crítica social i moral. El joc de l’amor i de l’atzar (1730) és, juntament amb La doble inconstància, la seva obra més coneguda tot i que, com a dramaturg, la seva figura ha quedat desdibuixada en el temps darrere de la del seu compatriota Molière. L’espectacle està dirigit amb elegància i molt bon gust per Josep Maria Flotats que torna al Teatre Nacional de Catalunya 17 anys després de la seva polèmica destitució. La proposta és molt respectuosa amb l’esperit de l’època en què es va escriure i ha optat per una posada en escena preciosista que, per moments, sembla la imatge en moviment d’un quadre d’estil rococó. No obstant això, la lleugeresa del seu argument funciona com a objecte d’estudi però, malgrat tenir un ritme correcte, per l’espectador actual, probablement, acabi per fer-se llarga, previsible i reiterativa. Com acostuma a passar en aquests tipus d’espectacles, els personatges dels criats (interpretats aquí pels molt divertits Rubèn de Eguia i Mar Ulldemolins) són els més agraïts, tot i que gairebé tots els actors fan una bona feina. En resum, el joc d’intercanvi d’identitats, l’exploració dels sentiments humans i l’àcida mirada a la frivolitat de la burgesia són els elements més destacables de tot el conjunt; en certa manera, lleugeresa apart, els trets que són -i continuaran sent sempre- universals.

← Tornar a El joc de l'amor i de l'atzar

Enllaç copiat!