El Despertar de la Primavera m’ha sorprès gratament. Sense grandiloqüència ni grans pretensions, el musical aconsegueix, gràcies al talent de tot l’equip i a una molt bona execució d’aquesta obra del Off-Broadway, conservar un bon ritme durant les més de 2 hores que dura, enganxant al públic de principi a fi.
Els seus joves actors i els seus músics ens demostren que no es necessiten grans escenografies, perruques per un tub o milions de llums perquè un musical funcioni: l’escenografia és escarida, encara que està molt bé utilitzada; el vestuari és simple, però dóna bon resultat; les actuacions dels joves actors i actrius són molt bones; a més realitzen les coreografies amb molt ritme i poètica; i a nivell vocal tots es llueixen bastant. Respecte a la música, la partitura pop-rock enganxa, des dels temes més lírics, fins als més “cañeros”, que es lliguen als moments de més rebel·lia d’uns adolescents que viuen sotmesos a tal rectitud, que tot acaba saltant pels aires.
Un musical en definitiva de petit format, -o més aviat de baix pressupost-; que s’adapta bastant bé a les limitacions d’una sala petita com la del Teatre Gaudí, aprofitant ben l’espai a quatre bandes. I, personalment, crec que l’espai els afavoreix, que aquest musical es gaudeix molt d’a prop, pels moments tan íntims que relata, i perquè, com a públic, les relacions entre els personatges es viuen més intensament així.