Aquest cop l’he vist al Teatre de l’Aurora d’Igualada, una proposta que s’ha programat i que de moment sembla que no té prevista anar a Barcelona.
El darrer viatge és una història d’amor intensa i profunda, però també parla de la solitud que queda quan la persona estimada ja no hi és. L’obra, escrita per Pep Tines i inspirada en fets reals, explica un viatge molt especial i alhora colpidor. Durant tres setmanes, en Raúl va travessar Europa amb el cos del seu marit al seient del costat, enmig de la pandèmia de la COVID.
Aquest recorregut no és només un desplaçament físic d’un lloc a un altre, sinó també un camí emocional marcat pel dol, pels records compartits i per la necessitat d’acomiadar-se. En un moment en què el món estava paralitzat per la incertesa i les restriccions, en Raúl emprèn aquest trajecte íntim i dolorós, convertint-lo en una última mostra d’amor i de fidelitat.
El dol en temps de la COVID va ser una experiència especialment dura i, en molts casos, profundament solitària. Aquí a Igualada és va sentir especialment al ser el primer espai que va ser tancat. La pandèmia no només va portar malaltia i incertesa, sinó que també va canviar la manera com les persones podien acomiadar-se dels seus éssers estimats.
Aquesta absència de rituals, que habitualment ajuden a compartir el dolor i a iniciar el procés de dol, va deixar moltes persones amb una sensació d’irrealitat. Aquesta és la irrealitat que ens presenta aquesta obra. Com una parella ens demostra l’amor des d’una forma totalment increïble.
El dol del jove, que vol continuar amb el seu estimat, sigui quin sigui el preu. Perd la raó en alguns moments i s’excusa en la voluntat de reparar ferides del seu passat.
D’altra banda, la parella, més gran i motor del viatge. Hi veiem una persona culta i acadèmica en qui, en certs moments, sembla que més que amor hi ha un sentiment de superioritat envers una persona menys culta. Com un Pigmalió que vol instruir el seu amant o parella més jove i inexperta.
L’obra m’ha semblat una mica irregular i, en aquest cas, crec que es podria retallar una mica. També em qüestiono algunes qüestions tècniques relacionades amb els canvis d’escenari. Que el técnic hagi de sortir quan hi ha imatges que ens desplaçen en un altre lloc i quan ja ha fet la seva ‘feina’ veiem que al moment tanquen les llums per fer la transició. Tot i això, els dos protagonistes ofereixen una bona actuació. Part de la platea va sortir amb llàgrimes al veure aquesta història d’amor, de patiment i de sentiments.
Podeu veure la resta de la meva opinió a l’enllaç