Tot el que necessites per anar al teatre

El coratge de matar: L’expressió de l’inconscient

El coratge de matar
13/10/2016

Lars Norén està considerat com un dels millors escriptors dins del teatre europeu en l’actualitat. El seu estil és realista ple de diàlegs punyents. Les seves històries, generalment autobiogràfiques, giren al voltant de les relacions familiars i de parella, de les quals fa una descripció molt pessimista.

“El coratge de matar” que podeu veure al TNT, va ser escrita al 1978. Juntament amb “Acte” i “La depressió” (escrites al mateix any) formen una trilogia.

“El coratge de matar” ens parla de la difícil relació entre un pare i un fill . Dos persones que es necessiten però alhora no es suporten.

 

Una de les obsessions de Lars Norén és la frontera que hi ha entre la ficció i la realitat. La Magda Puyo (directora) juntament amb en Pep Durán (escenògraf) aconsegueixen transmetre aquesta frontera dins l’escenografia.

Una escenografia en la que tot el que hi ha té un sentit. Podríem dir que l’escenografia en aquest cas és un personatge més dins de l’obra.

Una escenografia càlida però incòmoda a la vegada.

Una escenografia bella però asfixiant .

Una escenografia on es dissolen els objectes reals amb imatges fotogràfiques (somni i realitat en un mateix pla).

Una escenografia plena de símbols i metàfores. Símbols en les escultures que mostren l’altre jo del fill, una escultura de terracota dins del lluernari que simbolitza a la mare, o altres escultures que representen les presències, els fantasmes o espectres molt característics dels països nòrdics.

Els ocells, les botes d’aigua, les cares brutes de guix, una porta pintada al costat d’una real ,…

Metàfores com el fet de vomitar ( deixar anar els pensaments en paraules) tota la porqueria que porten dins acumulada, el sentir-se arrossegat pel pare, la incapacitat de tenir una relació sexual per por de semblar-se al pare,…

Realitat i ficció.

Inconscient i subconscient.

La il·luminació és molt important en aquest muntatge. Els punts de llum estan determinats d’una manera o d’altra a conduir l’atenció de l’espectador a moments específics de l’espectacle.

És una obra demolidora que demana en tot moment d’un gran esforç interpretatiu per part de tots tres actors. En Marcel Barceló interpreta a un home gran, malalt, solitari, faldiller, agressiu i alcohòlic. Amb ell he sentit llàstima, fàstic i odi. Nao Albert interpreta a un noi autodestructiu, nerviós, pertorbador i insensible. Maria Rodriguez interpreta a una noia impulsiva, alegra, desinhibida, vitalista, sensual. La veritat és que tots tres han estat genials alhora d’interpretar i de transmetre com és cada personatge.

“El coratge de matar” és una peça teatral que ens parla sobre la violència. La família és el nucli per poder fer el viatge cap a la societat.; la família és la metàfora o el mirall dels conflictes socials. És en l’àmbit familiar on surt el pitjor de l’ésser humà.

Norén amb aquesta obra vol traslladar aquests instints a l’escenari com un fet real. Els pensaments els fa realitat. Magda Puyo aconsegueix que veiem el desig, el pensament, els instints amagats, allò que desitgem i no fem… pensaments fets realitat.

No es tracta d’una peça fàcil de digerir. A mida que transcorren les escenes, els espectadors notem aquesta violència i ens sentim cada cop més incòmodes per la duresa de les paraules i els fets que ens van mostrant. En aquesta obra podem veure la necessitat i la incapacitat d’estimar i de ser estimats que tenen algunes persones. Relacions impossibles que mostra que moltes vegades entre l’amor i odi hi ha una línia tan fina, que de vegades és quasi inexistent.

Obra molt dura, però que us recomano d’anar a veure.

*** 1/2

← Tornar a El coratge de matar