El alimento de las moscas és un monòleg escrit per Eusebio Calonge, que parla d’un home reclòs i turmentat, ofegat, drogat, malmès, que reflexiona en veu alta sobre la seva condició i les circumsatancies que l’han dut on és. El personatge divaga, sol, sobre el sentit de ser humà i ser animal alhora, sobre el fet de tenir el do de la paraula, però sense tenir a ningú a qui dirigir-la.
El treball actoral, a partir d’aquest text tan visceral i tan reflexiu alhora, és un repte majúscul, perquè cal transformar la paraula en gest, la reflexió en cos. De la mà del director Borja Ruiz, Arnau Marín encarna aquesta bèstia-humana amb tot el ventall de registres i recursos, des de la subtilesa més mínima, al crit més cru. És tan brutal el treball de fisicalitat que, en alguns moments, dona la sensació que al personatge li sobren, fins i tot, les paraules.
L’aposta escènica no té fissures. Hi van amb tota l’artilleria. Des del buit escènic, des de l’asèpsia absoluta, des del que queda quan t’has despullat de tot, Arnau Marín va a pèl, omplint l’espai amb els ulls, les mans, la llengua, els peus, la respiració, la pell. Cal veure’l de prop per sentir l’animal a cau d’orella, per submergir-se en la seva mirada buida i errant, que alhora busca, desesperadament, ajuda i repòs.