Una opinió de Xavi Pijoan
Xavi Pijoan

Èdip

Èdip

15/04/2018

Èdip busca Èdip

Èdip experimenta el pas de l’aparença a la manifestació de la realitat en el mateix sentit de la sabiduria dionisíaca que Nietzsche va assenyalar com a l’essència tràgica per a mostrar com l’allò real, latent darrere l’artifici, no és precisament “dolç per a l’home”. Broggi planteja la història del Rei de Tebas com una història de des-ocultament, de revelació, del pas de la ignorància al coneixement (l’anagnòrisi aristotèlica), per mostrar-nos Èdip com aquell home que es busca a sí mateix i que s’entossudeix a donar llum a aquella veritat que poc a poc tots entreveuen.

La feina de Manrique és convincent malgrat el to excessivament crispat en les escenes prèvies al reconeixement. A mesura que avança l’obra, els matisos en la interpretació acaben per dibuixar un Èdip que vol saber més i més i que no s’atura. Manrique brilla en el seu diàleg amb Tiresias, un dels diversos moments d’ambivalència de l’obra en el qual el refús sistemàtic de tot el que Tiresias vaticina no amaga l’emmirallament a què s’està sotmetent Èdip sense saber-ho.

L’Èdip d’Oriol Broggi se’ns conta amb un to embadalit i amb una cadència que dificulta, en algun moment, la connexió amb allò que succeeix a l’escenari. Excepte Creont i Èdip, els personatges es mouen encisats pel què els envolta, però l’encís es torna feixuguesa i esdevé un obstacle per a l’espectador.

En qualsevol cas, la tradició llegendària amb què treballa Broggi roman viva, és a dir, influeix en la manera de pensar d’un grup i en els seus costums i, per tant, aquesta tradició és succeptible de transformar-se, de mutar, i és en aquesta direcció que Broggi a partir d’unes idees de Wadji Mouwad proposa una mena d’epíleg que planteja la possibilitat d’obrir el mite, la llegenda edípica a noves lectures i anoves mirades que potser no caldrà que focalitzin en allò d’excepcional en la vida de l’heroi tràgic, sinó en la part menys fatídica de la seva existència.


Tot el que necessites per anar al teatre

Èdip

Oriol Broggi dirigeix aquest text sobre la tragèdia d’Èdip amb un repartiment encapçalat per Julio Manrique i Carles Martínez. 

SINOPSI

Èdip regna a Tebes juntament amb la seva esposa Jocasta, la vídua de Lai, el rei mort. Quan la ciutat està colpejada per nombrosos mals, el poble demana ajuda al seu rei i ell els promet venjança. Des de Delfos, Creont porta una mala notícia: qui va matar Lai és el causant d’aquesta tragèdia i només el seu càstig pot salvar la ciutat. Quan el rei de Corint, Pòlib -el qual Èdip considera el seu pare- mor, arriba la veritat: Èdip és el causant dels problemes de Tebes, perquè sense saber-ho ha mort el seu propi pare, el rei Lai, i Jocasta, amb qui s’ha casat i amb qui ha tingut quatre fills, és també la seva pròpia mare. Quan ella s’assabenta d’això es lleva la vida i el seu fill, davant el cadàver de la seva mare i esposa, s’arrenca els ulls desesperat i reclama el càstig que ell mateix va prometre al culpable, per així salvar Tebes.

Fotos + fotos

ÈdipÈdipÈdipÈdipÈdip

Valoració col·laboradors


Valoració espectadors

  • 12345

    Victòria Oliveros Layola

    Tot i que l’obra resulta narrativament rodona, la proposta no arriba a commoure potser pel fet que el ritme esdevé lineal i avança amb molta lentitud. La posada en escena és molt estàtica, fosca i, malgrat la seva força dramàtica, les interpretacions resulten fredes i distants amb els actors sovint escoltant immòbils les paraules que pronuncia Èdip, únic personatge que mostra emocions i moments de fúria o desesperació. Una proposta pensada des de l’intel·lecte i no tant des del cor o les entranyes. Si vols llegir la ressenya sencera entra a https://gaudintdelteatre.wordpress.com/2018/05/04/edip/

    04/05/2018

  • 12345

    Marta Turu

    Els grans clàssics costen molt d’adjectivar; bé per la seva intemporalitat, bé perquè sempre són una font de coneixement i inspiració. És per això que en moltes ocasions, adaptar-los és un salt al buit, jugar-s’ho tot sense mesura; amb molt a perdre, però tal i com demostren en Broggi i en Jeroni Rubió amb la seva versió d’Èdip, amb molt a vèncer.

    Majestuós Manrique, que borda el paper amb una eloqüència commovedora, pilar inesgotable de la representació. Tot i això, val a dir que l’elenc al complet resulta magnífic (no puc evitar destacar un Marc Rius amb unes interpel·lacions breus però molt punyents, en un gran Creont). Escenografia ben treballada, que evoca però no distreu, i vestuari i jocs de llums subtils i suaus, que en un conjunt, eleven el poder de l’obra en els seus intensos diàlegs. Diàlegs que, malgrat la seva potència –contínuament al llindar del màxim- eviten la sobrecàrrega en el públic i aconsegueixen que en tot moment se segueixi l’obra sense problemes.

    I més enllà de tot això, els sentiments que desperten exponencialment a la platea, on les pràcticament dues hores de funció et traslladen molt enllà, en el temps i en l’espai, fins i tot en la memòria. Superba feina!

    02/05/2018

  • 12345

    Hèctor Fibla Ferrà

    La dupla Manrique-Broggi continua deixant-nos grans obres com aquesta clàssica tragèdia griega.

    16/04/2018

  • 12345

    JOSE GABRIEL DEL VIEJO

    Si os gustan ls tragedias griegas no podéis dejar de ir a ver Èdip al Romea.
    Oriol Broggi nos trae la historia del rey Edipo cuyo destino cruel os hará retorcer en vuestras butacas (y si no lo hace la historia las butacas durísimas del mismo teatro lo harán, jajajaja).
    Julio Manrique interpreta magistralmente y con mucho sentido el papel protagonista. Prácticamente se lleva todos los aplausos (aunque alguien tendría que decirle al Manrique que el babear y solatar mocos a tutiplén no es sinónimo de una interpretación entregada. Un poco vale… pero es que resultaba incluso desagradable. Ha sido solo en mi representación o siempre es así?
    Personalmente me ha encantado la interpretación de Miquel Gelabert en su doble papel de Tirèsies y de pastor (estupendo en ambos).
    Iluminación maravillosa y una escenografía inclinada que sorprende. Al igual que la red que corona el techo y los andamios que sujetan la presunta ruinez del recinto.

    11/04/2018

  • 12345

    JOSEP OLIVA SASÉ

    Avui al Romea he assistit a la primera representació d’aquesta tragèdia grega de Sòfocles amb versió de Jeroni Rubió i magníficament dirigida per Oriol Broggi que ha aconseguit fer arribar a l’espectador la complicada història d’Èdip de forma senzilla i comprensible sense que perdis l’emoció i et commogui. El Romea l’han convertit en teatre que cau a trossos amb bastides metàl·liques que el suporten i fins i tot una xarxa que protegeix el sostre i l’escenografia, austera amb domini dels tons marró i amb l’escenari inclinat, té una cosa màgica que t´ envolta de tal manera que et fa sentir bé molt bé. Encertadíssim així mateix el vestuari atemporal on els grisos predominen. Llargs diàlegs amb molt de text però que Broggi no s’ha limitat al que va escriure Sòfocles sinó que ha afegit i combinat amb retalls de Jorge Luis Borges, Wajdi Mouawad i fins i tot altres obres de Sòfocles donant com a resultat uns textos d’un llenguatge i una bellesa indescriptible. Pel que fa a la interpretació com és lògic tot el pes recau sobre Julio Manrique i el treball només ho puc valorar amb una paraula, magistral. La resta de repartiment bé encara que destacaria a Carlos Martínez (Sacerdot) i Marc Rius (Creont). Estem davant d’un nou èxit d’aquesta temporada i no cal que digui que és un imprescindible.

    05/04/2018

Articles relacionats