A aquestes alçades, no es pot negar que Oriol Broggi és un director que sap crear atmosferes teatrals molt riques, que sap manegar molt bé els recursos teatrals i que dirigeix molt bé als actors. A més, la tragèdia sempre ha format part del seu repertori, ja sigui des de la vessant clàssica (Antigona) a la més moderna (totes les obres de Mouawad). És per tot això que no sabem què ha passat amb aquesta versió de l’obra de Sòfocles. Escènicament reconeixem l’estil del director -i en part de La Perla 29, la companyia a la que està estretament lligat- però costa d’entendre el perquè de la fredor i el distanciament que s’ha volgut crear amb el to i el ritme marcats. El muntatge es ressenteix d’un ritme excessivament feixuc i d’un minimalisme formal que no ajuda a l’evolució de la tragèdia, ni a la transformació dels personatges. Només Èdip, interpretat amb solvència per Julio Manrique, canvia forçosament als ulls dels espectadors… però què passa amb Iocasta, Antígona o Creont? On és la passió i la ràbia? Per què no ens commou el què està passant a escena? Crec que, a jutjar pel text del programa de mà, s’ha volgut recórrer a referents excessivament intel·lectuals -Borges, Mouawad o Peter Brook- i poc a la cultura popular, que és d’on surt la tragèdia i tots els seus magnífics personatges. Una versió, doncs, pensada des de l’intel·lecte i no tant des del cor o les entranyes. Vàlida, sí, però segurament no del gust de tothom.
Enllaç copiat!