Tot el que necessites per anar al teatre

Dones com jo: Dones en crisi

28/01/2014

Durant els seus inicis, als anys 90, T de Teatre va tenir un gran èxit crític i comercial innovant, en certa manera, amb espectacles còmics que apostaven per la senzillesa escènica i un marcat sentit de l’humor basat en la paraula. Dirigides per Sergi Belbel o David Plana, van crear un cert segell propi que més devia el seu encert a la qualitat dels textos (signats per diversos autors com Paco Mir, Albert Espinosa, Benet i Jornet, Yolanda García Serrano i els propis Belbel i Plana, entre molts d’altres) que no pas en el talent interpretatiu de les cinc actrius. Un cop celebrats els 15 anys amb un espectacle recopilatori, va arribar el moment de reinventar-se. A partir de llavors, van començar a escollir per cada ocasió un sol dramaturg/director per que els hi fabriqués una història completa a mida, deixant enrere la fragmentació de les seves obres anteriors. Primer va ser Javier Daulte (Com pot ser que t’estimi tant?), després Alfredo Sanzol (Delicades i Aventura!) i ara ha estat Pau Miró qui els ha escrit i dirigit Dones com jo. En aquesta ocasió, les (actualment) quatre components del grup defensen, com sempre, la proposta amb molta gràcia i dinamisme, tot i el melancòlic rerefons de la trama. L’autor dibuixa les insatisfaccions existencials de quatre dones camí de la cinquantena i s’ha de dir que en els petits detalls ha aconseguit troballes realment valuoses i divertides. Malauradament, el ritme narratiu és massa apàtic (contagiat per l’estat emocional dels personatges) i l’argument un pèl feble com per mantenir l’interès fins al final, tot i alguns bons diàlegs i l’originalitat de diverses situacions. Es troba a faltar més que mai el minimalisme formal (i de contingut) dels seus inicis, quan la intenció no anava més enllà de voler entretenir i, en canvi, l’esperit crític donava molt més peu a una reflexió posterior.

← Tornar a Dones com jo