Barbàrie i sense sentit, dos conceptes que poden definir qualsevol guerra. Conflictes armats provocats i decidits per persones que no tenen res a perdre i patit per civils i població vulnerable. Les víctimes reals, aquelles oblidades per la societat son les que suporten durant setmanes, mesos i anys bombardejos, trets, setges, fam, por, tristesa i solitud. I res pot explicar permetre que visquin això.
Marie Colvin va ser una corresponsal de guerra que va cobrir nombrosos conflictes armats a l’Orient Mitjà, els Balcans, Txetxènia, el Timor Oriental, Sierra Leone, Zimbàbue o Sri Lanka des dels anys 80. En aquesta obra, Laura Aubert es posa en la seva pell per explicar al públic la seva història, com va convertir-se en corresponsal i quina va ser la seva motivació durant tota labor com a periodista.
Aubert amb la seva interpretació ens transmet la passió de Colvin per la seva feina, la necessitat que tenia d’explicar els conflictes de primera mà, parlant amb aquells que patien les conseqüències i dedicant-li el temps necessari a cada conversa, a cada entrevista. Comença amb un sentiment d’impotència que es trasllada immediatament al públic, per després retrocedir en el temps i posar ordre als records i la seva vida.
Text punyent i amb moltes dades que potser en alguns moments es troba massa carregat d’informació perquè els oients puguin assumir cada guerra, cada segment d’història que es narra. Al mateix temps, aquest cúmul d’històries explicades en ràfega mostren la tensió, la barbàrie i l’horror que destil·la cada conflicte, sigui al lloc que sigui.
Un muntatge simple ajuda a potenciar el relat i la força de les paraules de Colvin a través de la veu d’Aubert, de les seves gesticulacions i de la seva mirada, sempre marcada per la por, la pena i la indignació.
Se surt del teatre amb impotència, amb ganes de canviar les coses i parlar més d’aquestes guerres injustificades, també amb admiració envers a aquelles i aquells que es juguen la vida per explicar la realitat de llocs als quals només hi podem apropar-nos gràcies a un text en un diari o una crònica de ràdio o TV. El més trist, però, és saber que tot aquesta relació de conflictes que s’ha escoltat en la darrera hora al teatre és una petit mostra del què ha passat al món i que, malauradament, no seran els últims.