Tot el que necessites per anar al teatre

Decameró: Microrrelats en temps de pandèmia

Decameró
14/09/2021

Abans de l’estrena de la temporada, hem pogut gaudir a TNCdigital d’aquest muntatge de 10 píndoles teatrals de deu autors/es diferents: (Cristina Morales, Dimitris Dimitriadis, Narcís Comadira, Lluïsa Cunillé, Perejaume, Najat el-Hachmi, Davide Carnevali, Gregorio Luri, Marta Marín-Dòmine i Valère Novarina amb fragments de textos de Josep M. Benet i Jornet) interpretats magníficament per Melcior Casals, Víctor Pi, Desirée Cascales Xalma, Carol Muakuku, Adriana Fuertes, Saskia Giró, Oriol Genís, Pepo Blasco, Paula Blanco i Lina Lambert.

Cada un dels relats és una peça única, una càrrega de profunditat a les esquerdes de la nostra societat actual. Des d’un manifest per un nou tipus de teatre, passant per la defensa de la natura que ha reviscolat amb la pandèmia, o la lluita per la inclusió social, la normalització de les persones racialitzades o amb una minusvalia als escenaris, el llenguatge subversiu com una forma d’expressió enriquidora, els efectes secundaris de la pandèmia, la tristesa al final de la vida, la soledat del qui ha perdut la autonomia personal, la hipocresia de la nostra societat davant la immigració. És a dir, tot allò que ens afecta com a persones i ens remou.

Però el títol de l’obra m’ha desconcertat i desorientat. L’únic que té del Decamerone de Giovanni Boccaccio és l’estructura de contes curts i un argument descriptiu o crític amb les situacions del moment. Intentava trobar algun significat amagat en algun dels relats que fes referencia a les històries de Bocaccio portades a la gran pantalla per Pier Paolo Pasolini. Només he trobat picades d’ullet a aquest últim. Pasolini és citat en un dels relats lamentant la desaparició de les lluernes o quan deia: ”la llum del futur crema en cada un dels nostres actes quotidians”. I també el relat de Lluïsa Cunillé interpretat per Lina Lambert que fa referència a la violenta mort de Pasolini que tant misteri ha creat al seu voltant.

No és la primera vegada que anem al teatre a veure un títol potent i llaminer d’un autor reconegut i ens trobem amb una peça teatral que no té res a veure amb el títol proposat. Així ens ha passat amb Decameró: tota la funció pendents de trobar (sense èxit) el que ens van vendre com “estil decameronià”.

← Tornar a Decameró