El gran mèrit de Nao Albet i Marcel Borràs és la llibertat que sempre han tingut per fer el teatre que els hi venia de gust. Sense lligar-se a ningú ni a cap idea preconcebuda, porten ja 15 anys omplint els escenaris amb monges asiàtiques, filòsofs, skaters, atracadors o falsificadors d’art. Se’ls ha titllat de gamberros o incendiaris, però darrera de l’estridència o l’estirabot hi trobem un domini cada cop més gran de la direcció escènica. Les seves idees semblen no tenir fi, ni fronteres, i ja farts de parlar de mil i una coses… ara parlen d’ells mateixos. I ho fan, com no podia ser d’altra manera, sense filtres i amb tot el desvergonyiment del món… encara que aquesta autoficció possiblement tingui més de ficció que d’una altra cosa. En enganyar i manipular al públic també tenen la mà trencada, i això és molt interessant ja que està clar que quan algú se seu en una butaca d’un teatre ha d’anar disposat a que l’enganyin. El teatre és així; no hi ha una altra.
El muntatge comença amb l’escenari pràcticament buit. Només hi ha dues taules de llum i so, una a cada banda de l’escenari. Des d’allà, cada actor defensarà la seva veritat i, a la vegada, manipularà suposadament els sons i la il·luminació de tot l’espectacle. Són dos rivals, dues persones que fartes de treballar juntes han decidit separar-se i tirar-se els plats pel cap. Els primers retrets semblen suaus, però a mesura que l’ego s’escalfa les acusacions són cada cop més personals i més fortes. A la vegada, repassen la seva carrera de forma cronològica, fins arribar al moment actual… que podria ser el final de l’espectacle però que no ho és. De fet, tota la segona part és una aproximació al futur dels dos actors i directors. Com podria haver estat la seva vida de seguir junts? O de seguir separats? Què els hi depararia el futur? Com aguanta l’ego tants i tants anys de professió? Què és un càncer d’ego?
El gran encert de l’espectacle és la reflexió sobre la professió, sobre el pes de la personalitat en totes les decisions artístiques. Estem davant d’una cura d’humilitat, però també davant d’un retrat impúdic del món del teatre. Hi ha moltes coses dins d’aquest exercici aparentment banal i anecdòtic. Evidentment hi ha estridències i cops d’efecte (la part final és un clar referent a altres obres seves) però possiblement sigui el seu muntatge més pur i honest. Tot i les mentides, que n’hi ha, el muntatge transpira veritat i maduresa. Esperem que no sigui l’últim. No ens podem creure que sigui l’últim, tot i que d’aquests dos un pot esperar qualsevol cosa…