La història d’amor de la ciutat de Barcelona amb el teatre argentí ja ve de lluny; probablement, de l’èxit dels primers espectacles de Javier Daulte de la dècada passada a qui van seguir altres autors i directors com Claudio Tolcachir, Daniel Veronese o Nelson Valente, entre d’altres. El problema d’aquest fructífer corrent bonaerense és que ha deixat un llistó molt alt i, ara, cada nou espectacle que ens arriba ha de competir contra unes expectatives molt altes. Això li passa una mica a Cuando vuelva a casa voy a ser otro, una obra divertida i interessant sobre la recerca de la pròpia identitat explicada des de diferents punts de vista. Escrita i dirigida per Mariano Pensotti, la proposta conté una idea central molt original i suculenta que, tot i les seves grans possibilitats, s’enreda en un conjunt de trames desiguals que no aconsegueixen treure-li tot el partit, exceptuant algunes escenes concretes. Els seus moments còmics funcionen i estan presents durant tot l’espectacle però, a vegades, no aporten suficient a la història i fan que el conjunt perdi cohesió. D’altra banda, la posada en escena és suggerent i dinàmica (tota l’acció succeeix damunt dues cintes transportadores), i serveix molt bé com a metàfora del devenir constant de la vida i el caràcter efímer de totes les coses. Malauradament, el seu efecte inicial també es dilueix a poc a poc i acaba perdent importància a la nostra mirada. Es tracta, doncs, d’un muntatge simpàtic i amb algunes pinzellades d’un contingut més profund molt valuós, ja que no sempre resulta fàcil de trobar aquest element en les comèdies més amenes.
Enllaç copiat!