Els últims anys Grècia ha patit un alarmant ascens del racisme social i institucional. Ara fa 4 anys, el 2013, va viure un dels moments més negres. Les persecucions, batudes i agressions a immigrants, activistes o homosexuals per part del partit neonazi Alba Daurada, actualment la tercera força parlamentària, se succeïen amb total impunitat. Fins i tot el Consell d’Europa per als Drets Humans va denunciar-ne la complicitat de la policia grega. Va ser l’any també de l’assassinat del raper antifeixista Pavlos Fissas, que acabaria amb la detenció de la cúpula del partit i que va suposar un punt d’inflexió en la situació del país.
És en aquest context, ja l’any 2014, quan Anestis Azas i Prodromos Tsinikoris comencen el procés de creació de Clean City. Davant del discurs per la “purificació de la raça grega” i la “neteja d’immigrants” d’Alba Daurada, els dramaturgs decideixen fer-hi front mostrant qui està netejant realment el país i dibuixant-ne un retrat a partir de la seva mirada. Seleccionen cinc treballadores de la neteja procedents de diferents països: la sud-africana Lauretta Macauley, la búlgara Rositsa Pandalieva, la filipina Fredalyn Resurreccion, l’albanesa Drita Shehi i la moldava Valentina Ursache. Elles són, sens dubte, el primer i gran encert del muntatge. No només pel fet de desmuntar el discurs racista donant la paraula a dones que no disposen mai d’un altaveu públic (un gest tan aparentment simple com imprescindible), sinó també per la seva personalitat forta, lluitadora i decidida, que esdevé un dels puntals de l’obra. Menció especial per la Rositsa, de fort caràcter i presència; quina dona!
Però encara hi ha més encerts. Amb una gran senzillesa i de manera absolutament directa, el seu testimoni i la seva història personal acaben dibuixant la realitat de milers i milers de dones que han hagut de deixar casa seva per sobreviure i alimentar les seves famílies. Dones que al seu país d’origen potser eren professores d’universitat, com la Drita, o arquitectes, com la Freadalyn, però que per culpa de les lleis d’immigració europees i el racisme imperant no han pogut seguir la seva carrera professional. Dones que dibuixen, a partir de la seva quotidianitat, la realitat social i política de Grècia i ho fan, a més, amb un gran sentit de l’humor, malgrat haver de parlar de situacions tan crues com l’assetjament sexual, la precarietat laboral o la dificultat per obtenir els papers de residència i la manca de llibertat que comporta viure sense tenir-los.
Sens dubte una peça de teatre polític i documental potent i necessari que deixa empremta. Mereixen la llarga ovació que van rebre del públic del Teatre Lliure. Bravo!