Tot el que necessites per anar al teatre

Clara Peya i Guillem Albà: Pluja: Que plogui!

31/12/2018

Guillem Albà i Clara Peya parteixen de la seva pròpia intimitat per a que aquesta
graviti, al voltant de l’espai amb forma de nou que comparteixen espectadores i actors, fins al final de l’espectacle. L’amistat entre ambdós, entesa com a relació íntima,
esdevé la fortalesa sobre la qual es fonamenta Pluja i la deslliura del to afectat i les impostacions en què podria haver incorregut. Els dos protagonistes, per tant, són transsumptes del Guillem i la Clara que prefereixen, en aquest cas, la proximitat i la
intensitat del personal a una ficcionalització excessiva que potser no hauria estat prou eficaç per als propòsits del projecte.

Albà s’acompanya de titelles i ninos que li permeten aprofundir en el tema del doble, del reflex, de les diverses arestes que conformen l’home i la dona. Explicar-se un mateix vol dir explicar allò que ha estat, allò que podria haver estat, allò que és… i la
consistència de tot plegat és tan delicada que només la suporta l’altre, la presència de
l’altre. En Marc Angelet n’ha pensat la dramatúrgia a partir de moviments quasi (o
sense el quasi) coreografiats per l’Adriana Peya, que s’ensamblen de manera natural
amb el conjunt i li atorguen un aire com de ritual, de ritual de la quotidianitat.

Pluja és un esglaó important en la dramatúrgia catalana de risc cap a universos personals en els quals el teatre ha de ser una experiència compartida, on l’espectador no queda fora sinó que n’és protagonista. Tres quarts d’hora de concentració de sensacions, com el contingut d’una nou, com una gota de pluja, com una abraçada.

 

← Tornar a Clara Peya i Guillem Albà: Pluja