Tres premis Tony i un Pulitzer, a més d’altres guardons menors, són el fruit que va donar Next to normal (Casi normales) en el 2009. De fet, ha estat un dels musicals més rellevants dels darrers anys, ja sigui per la seva qualitat, per la seva projecció internacional o per la revolució temàtica que va suposar, ja que era el primer cop que temes com les malalties mentals o l’abús dels psicofàrmacs eren protagonistes d’un musical de Broadway. I a més, eren presentats de forma quotidiana, amb personatges que es podien reconèixer fàcilment i situacions que partien de la versemblança més descarada.
A la versió espanyola, que ha arribat finalment després d’anys d’espera, destaca l’aposta pel drama però també per un curós i sofisticat treball musical. No és que la partitura -fluctua entre el rock i peces més pròpies del gènere- sigui precisament senzilla, però si una cosa hem de reconèixer és que el càsting és força encertat… ja sigui amb Nina o amb l’esplèndida Sílvia Luchetti en el difícil paper de Diana. Potser sí que a vegades les cançons repeteixen la mateixa idea massa vegades i que cap al final l’obra desperta unes expectatives que no compleix, però el resultat és brillant, realment engrescador. Una bonica aventura que commou i que connecta amb diferents tipus de públic.