“Cartes d’amor” és això. Un títol que ho diu tot. Res a amagar, tot exposat. Són cartes que s’escriuen des del cor, des de la sinceritat. L’Andrew i la Melissa s’escriuen anys i anys. Començant per al moment que un no sap com gestionar les emocions i les relacions, fins que els anys han passat i els llaços són més forts i sincers que mai. “Cartes d’amor” és la biografia de dues persones que la vida els porta per camins totalment oposats al que el destí els preparava quan eren petits i començaven a cartejar-se.
És una evolució vital amb un registre totalment contrari al que estem acostumats a veure i sentir. A través d’escrits, però amb mirades i interlocucions directes més enllà del paper. La Melissa i l’Andrew, amics de tota la vida, mostren a l’espectador com d’important són les decisions i les seves reprecussions. Les conseqüències que tenen les oportunitats que et dona la vida. El “Cartes d’amor” que veiem a la Sala Versus és una versió poc paternalista, adaptada per Marc Rosich, i que qualsevol biaix masclista que pugui tenir la versió original queda enderrocada per la igualtat de poder entre els dos personatges. Per tal d’equilibrar la balança i deixar enrere visions retrògrades, l’Andrew es deixa aconsellar per la Melissa i la personalitat del personatge femení pren importància.
Lloll Bertran i Àlex Casanovas evolucionen temporalment en una partida de ping-pong dialèctica. Amb l’únic suport emocional com pot ser un paper; un lloc on pot ser tu mateix, només el receptor serà capaç d’interpretar les paraules que tu has escrit i on un espai en blanc et pot representar més que no pas un paràgraf. En aquesta versió, es nota l’alta complicitat entre els dos actors (fet més que necessari en propostes d’aquest nivell) on cada un té el seu moment de glòria. Una proposta que amb subtils canvis d’escena, de vestuari, d’edat i de posició, ens ensenya a reflexionar sobre les amistats i el valor de cuidar-les. Una cosa essencial en la condició humana i que poca gent ressalta després de veure l’espectacle.