En un musical sempre hi ha lloc per un bon número de claqué, més agosarat o més subtil, però sempre és un plaer veure’l sobre l’escenari enmig de música i cançons que volen expressar, també amb els peus, què sent un o més personatges.
És evident que en aquest espectacle no podia faltar. I aquesta seria la definició més acurada d’aquesta adaptació del clàssic del cinema de 1952 protagonitzat per Gene Kelly. Es tracta d’una fantasia de llums, colors, alegria, música i passió dalt de l’escenari. Les primeres notes de l’orquestra –sempre i quan el públic les deixa gaudir estant en silenci- ja et traslladen a un món increïble. La màgia del cinema i del teatre es barregen en un muntatge molt treballat i laboriós, i era difícil perquè es tractava d’adaptar una de les històries més conegudes i valorades del setè art. Era molt complicat traslladar números com Singing in the rain o Moses, però ho aconsegueixen amb escreix.
He de començar parlant de tota l’escenografia i la posada en escena, perquè sense aquest marc incomparable no es podria muntar una producció d’aquesta envergadura. Cada escenari preparat per l’equip d’art i utillatge està elaborat fins al mínim detall, creant un món on tot és possible. Les transicions entre escenes i ubicacions són naturals i encaixen a la perfecció, fent que el públic no perdi ni l’atenció ni la il·lusió per ficar-se en el nou espai de la història. La il·luminació i la posada en escena dansen l’una amb l’altra en una coreografia perfectament assemblada.
Els números musicals estan estudiats i perfeccionats fins a l’extenuació, arribant al clímax amb el famós Singing in the rain, on veiem com plou, literalment, dalt de l’escenari. Aquest és un dels moments més esperats i no decep: aigua, paraigües, faroles, ballarins i Iván Labanda –Don Lockwood- desprenen una passió desmesurada i contagien al públic.
Labanda com a Lockwood i Diana Roig com a Kathy Selden són grans atractius per aquest musical, però si cal destacar a algú és a dos “secundaris” de luxe que roben l’escena, més d’una vegada, als mencionats anteriorment. Riky Mata (Cosmo Brown) i Clara Altarriba (Lina Lamont) han sigut la meva sorpresa en majúscules. Mata es transforma en Cosmo totalment i en cada intervenció seva aconsegueix el favor i l’aplaudiment del públic. La seva veu i els seus moviments hipnotitzen i fan gaudir de cada intervenció. Altarriba ens enamora amb la irritable Lamont, dies després encara tinc al cap el seu “no pedo aceptarlo” i s’ha quedat a la meva memòria per molt de temps. Fins i tot quan canta -recordem que el seu personatge ni parla ni canta bé- l’espectadora es rendeix als seus peus. Tant a Mata com a Altarriba espero veure’ls en molts més musicals, serà un plaer seguir-los on vagin.
En definitiva, es tracta d’un espectacle per tots els sentits. Mous els peus al ritme de la música, “cantes” les cançons amb tot el repartiment i, quan surts, ho fas amb la sensació que has passat una de les millors vetllades que el teatre musical et podia proporcionar.