CÀNDIDA és una proposta teatral d’Anna Tamayo que obre la temporada a la Sala Fènix, la primera peça d’un cicle que protagonitzen les dones tal com ens van explicar a la roda de premsa. Un cicle que han batejat com “Dóna’m veu/Dóna amb veu“ concebut per escoltar a moltes dones parlar-nos, a crits o a cau d’orella, segons el cas, sobre el món, vist amb ulls femenins.
CÁNDIDA neix del desig i la necessitat de posar-li veu als fongs vaginals que van habitar en el cos de l’Anna durant dos anys: qui són? d’on vénen? per què no marxen?
Amb un format força informal, Anna Tamayo ens explica la seva experiència personal amb els fongs vaginals. Ens parla d’una malaltia i aprofita per parlar-nos del sistema sanitari amb les teràpies de grup pels afectats per xxx …, les teràpies alternatives, o els metges que ni tan sols ens veuen.
Però també ens parla del cos de les dones, un cos que molt sovint ha estat reprimit i que ha estat objecte de vexacions, moltes vegades en l’entorn familiar, que han causat vergonya o dolor i que marquen la vida de la dona mes que si és tractes d’una malaltia física.
De mica en mica ens va introduint en el seu món interior i descobreix coses de la seva infantesa que han marcat la seva vida adulta i que són més difícils de curar que una candidiasi, que li produeix més neguit que la mateixa picor vaginal.
CÀNDIDA podria ser simplement un monòleg, però és un cabaret. Humor, sarcasme, cabaret, fins i tot “titella en forma de vagina” … i també drama, conviuen en escena contínuament. Tot això acompanyat per la música, interpretada en directe, de Joange que introdueix el món oníric amb el seu violí. Una posada en escena molt efectista i una acurada il·luminació ajuden a avançar la peça.
Malgrat que la idea inicialment ens va semblar molt atractiva, malauradament ens hem trobat amb una proposta desigual, amb un començament molt lent i repetitiu (massa), que ens ha fet neguitejar a la cadira durant els primers 20 minuts.
Per sort, després a la segona part de la representació, ha millorat força i ens ha aportat bons moments còmics, on hem rigut amb l’actriu i també d’altres on s’intueix un drama i hem patit amb ella.
Potser les nostres expectatives eren molt altes i la proposta ens ha decebut una mica, tot reconeixent l‘extraordinària feina interpretativa de l’Anna Tamayo, a la que havíem vist treballar la temporada passada a “Dante 56. Pell i ciment” al Tantarantana.
Una proposta, a la fi, de la que esperàvem molt més.
Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ