Camí a la Meca ens presenta un escenari ple de detalls a l’aparent foscor del desert sud-africà.
Dues dones que es retroben, dues generacions, dues amigues a qui els uneix l’admiració mútua i la necessitat constant d’independència i llibertat. Tot això podria extrapolar-se a la pròpia realitat d’Herrera i Dicenta, amigues a les taules, mare i filla sota elles.
Helen (Lola Herrera) rep la visita d’Elsa (Natalia Dicenta) que hi passarà una única nit. La seva amiga acudeix una mica preocupada per l’última carta rebuda per l’artista i a mesura que passen les hores som testimonis de com totes dues van despullant la seva ànima i despullant-se dels monstres.
Elsa sent una profunda admiració pels valors que representa Helen, una artista excèntrica que torna de tot i que té la llibertat per bandera però que se sent oprimida i relegada per la seva edat i per l’entorn que l’envolta, entorn que encarna el personatge de Carlos Olalla, un pastor de l’església, paper breu, però amb un rerefons necessari.
Tornar a tenir l’oportunitat de veure Lola Herrera sobre les taules és un immens plaer, té la capacitat de fer-te sentir especial per estar ocupant una butaca i sent observador de prop del seu art. Però si a això li unim veure Natalia Dicenta a les mateixes taules, amb la seva magnífica interpretació, amb tant d’afecte i complicitat, tan expressiva… No té preu.
Carlos Olalla igualment fa un desplegament actoral magnífic i tanca el cercle d’aquest trio d’asos.
I tot es fa llum mirant La Meca…cadascú s’ha d’enfrontar als monstres, les realitats i les veritats.
21/03/2025 – Teatro Bellas Artes