El monòleg còmic, més enllà de la disciplina del stand-up que a la nostra cartellera encara té pendent modernitzar-se i obrir-se més a dones i minories, ofereix tot un univers de possibilitats sense explorar, en part, per manca d’interès, en part, per un injust menyspreu al gènere mateix. Afortunadament, ens van arribant, de tant en tant, propostes innovadores, diferents i arriscades com aquest Immortal que, prejudicis apart, ha resultat una agradable sorpresa. El talent humorístic i camaleònic de l’actor Bruno Oro ja el coneixíem gràcies a la televisió o altres obres com Polònia: El musical. No obstant això, és veritablement estimulant veure l’entrega interpretativa, l’energia i l’encert amb el qual domina el ritme, el to i la història que ens explica en aquest espectacle. Dirigida per Marc Angelet, també autor del text juntament amb Alejo Levis, el muntatge és tot un recital actoral que parteix d’una premissa audaç per oferir-nos tot un ventall de divertits personatges que s’enfronten a un món futur on la mort ha deixat d’existir. Enginyosa, ben plantejada i amb pinzellades existencials, l’obra fins i tot s’atreveix a desdoblar ficció i realitat aportant encara més capes i lectures a la ja originalment complexa estructura. D’aquesta manera, més enllà que no totes les escenes són igual d’efectives, Angelet sap trobar un lloable equilibri entre la distopia, la sàtira costumista, la reflexió filosòfica i l’entreteniment lleuger, amb la complicitat d’un actor en estat de gràcia que, no només sosté el conjunt, sinó que el sap fer funcionar a la perfecció.
Enllaç copiat!