Bruels és el crit d’uns bous que es van enfonsar als aiguamolls de l’Empordà una nit de fa molts segles… Això diu una llegenda, no sabem del cert la seva veritat, però tanmateix és una història “bonica”; un crit que ha quedat per sempre.
Oriol Morales juga amb les històries i la seva certesa. Els actors et miren, es reafirmen i diuen: això va passar de veritat! Dubtes, però és innegable que alguns soliloquis parlen d’una realitat present, intima, que a la vegada interpel·la a molta gent. Potser no és la realitat de l’actor però si la teva.
Quatre actors posen en escena la seva vida, a la vegada que s’entrelliguen amb una història d’un petit poble de l’Empordà. Uns fets que passen després de la guerra civil, la història d’un home que aconsegueix la gloria, però una por del passat no el deixa dormir tranquil. Les onades d’aquell temor, que ve i va, però sempre està.
Un ping-pong entre la vida i la història, el joc entre el diàleg i l’audiovisual com a grans protagonistes. Una història que es construeix al moment, una càmera de vídeo que aprofita les seves capacitats focals i òptiques, un muntatge analògic: crear efectes en la immediatesa quelcom que el cinema encara no pot fer.
L’actuació sincera de Rebecca Alabert, Joan Marmaneu, Iona Balcells i Juan Pablo Mazorra, ajuden a entrar en una narració densa en contingut, no en la informació. Un espectacle que cuida molt el ritme, un joc precís amb els silencis, però amb un excés de paraula, de durada.
Un espectacle que remarca la necessitat de parlar dels pobles, zones abandonades per la cultura actual.