Lorca encara transmet al públic les emocions més primàries, ja que les seves poètiques paraules i les seves tragèdies quotidianes i terrenals toquen el cor. Hem d’admetre que el seu és un teatre únic, difícil de comparar amb res més, però a fi de comptes és teatre en estat pur. I quan veiem que el públic salta de les cadires cridant bravos comprenem que el poeta andalús hi ha tingut molt a veure… En aquest cas, el mèrit de Broggi i de La Perla 29 ha sigut el de sotmetre’s a les paraules i canalitzar les emocions de la millor manera possible. S’han utilitzat recursos importants -la música en directe, la presència d’un cavall, l’hàbil utilització de la llum- però en el fons és un muntatge molt net i simple a nivell escènic, cosa que també deixa empremta. L’altre gran encert ha estat el de posar els sis actors al servei del text, sense tenir ni tan sols un personatge en exclusiva. Ja sé que el recurs de que hi hagi dues mares pot confondre o semblar capriciós, però també té el seu sentit i acaba per convèncer a quasi tothom.
No cal dir que Clara Segura torna a estar brillant, com sempre, però potser és Nora Navas la que explota al màxim les seves capacitats dramàtiques. La música de Joan Garriga posa el contrapunt ideal, barrejant aires flamencs amb cançons cantades en català i alguna que altra melodia lorquiana. Un conjunt poderós que potser a estones queda una mica asèptic, però que sap remuntar i sortir-ne triomfant. El que està més clar és que a La Perla li queda bé Lorca… Esperem que a partir d’ara el freqüentin sovint.
