La ciutat de Barcelona sota l’amenaça d’un atac terrorista és l’excusa de Sergi Pompermayer per parlar-nos de la por com a motor de la societat, de la persecució de l’èxit per sobre de totes les coses i d’una moral relativa.
No és casualitat que la Sala Beckett hagi inclòs aquesta obra en el seu cicle “Terrors de la ciutat. Escenaris de conflicte i de por”, ja que la por és precisament el que mou, o més aviat paralitza, a aquests personatges. Ja sigui la por a un atac terrorista, la por al fracàs o la por a ser sincers i afrontar els problemes personals de front.
Blues retrata una societat competitiva on el concepte d’èxit i fracàs social condicionen les vides dels personatges. És el cas de la mare disposada a qualsevol cosa per la seva carrera professional o la filla que desitja ser acceptada en aquest món. Finalment, l’obra sembla fer una petita oda a la bellesa de la derrota, prenent com a títol Blues, la música creada pels que no tenen res.
Les interpretacions són en general excel·lents i els personatges estan plens de matisos. Especialment la mare i l’avi, els quals no tenen dificultat alguna en saltar-se la moral, o més aviat adaptar-la a la seva mida, per aconseguir els objectius que s’han marcat.
No obstant això, en molts moments sembla que l’obra no acaba d’arrencar. Costa que els conflictes esclatin i quan ho fan no acaben de complir les expectatives que havien generat, quedant-se massa en el drama familiar sense transcendir a l’àmbit social. Una bona obra amb molt potencial pendent d’explotar.