Veritats que fan ràbia, condicions que ens persegueixen i el dubte de si està tot filat i ben filat. Aquesta seria la conclusió després de veure aquesta proposta de la companyia L’Ostra 28.
L’escenari és aquest: una habitació d’un hotel acull una reunió d’una secció del club Bilderberg. És a dir, que es reuneixen algunes de les persones més poderoses del planeta per decidir quin serà el futur del món en diferents aspectes. No voldria avançar-vos a quina secció es troben els nostres protagonistes Jerry i Bob, perquè aquesta és part de la gràcia de l’inici d’aquesta trama. Durant aquesta reunió, hauran de prendre una de les deu decisions que li pertoquen anualment, però no serà una trobada com les dels altres anys, aquesta tindrà sorpresa… o més aviat, sorpreses. La primera, que l’Andrew, el tercer membre d’aquesta secció serà substituït per la seva germana Karol. I aquí començarà tot.
Xavi Morató aconsegueix en aquest text, per un costat, afirmar algunes de les conviccions que té la societat sobre la necessitat d’igualtat d’oportunitats i la justícia social, però, al mateix moment, en posa a davant un mirall que ens torna una imatge incòmoda de nosaltres.
Jerry i Rob encarnen a aquells personatges multimilionaris que basen la seva vida en els diners, sense que els importin les repercussions dels seus actes en els altres. De fet, negligien la vida que els hi és aliena. Però aprofiten l’avinentesa per demostrar-nos que tothom té la seva part egoista i no tan solidària com pensem. Amb petits detalls, algunes decisions, que fan que el nostre altruisme no sigui tal. En Daniel és un cambrer que representa a aquelles persones que intenten, més que viure, sobreviure en un món ple d’incertesa, que posa preu a la seva pròpia integritat per la por a un futur gens fiable. I tenim a la Karol, l’activista i socialment compromesa que veu trontollar els fonaments de les seves idees i creences després d’un joc gens just.
La posada en escena és sòbria, mínima i molt acurada. Sumada a una composició precisa de so, música i llums, crea un ambient òptim per la narració que es vol exposar. No falta ni sobra res. Està tot disposat en la justa mesura i, durant la representació, es fa un ús adequat de l’espai creat ajudant a l’espectador a endinsar-se en la trama.
Morató ha aconseguit crear personatges amb profunditat, que provoquen empatia en alguns moments i aquí odies en la majoria de les seves intervencions. Tots els intèrprets, Joan Scufesis (Jerry), Núria Florensa (Karol), Adrià Escudero (Rob) i Morató (Daniel) sumen al seu diàleg, punyent i incisiu, un llenguatge corporal que fa que el públic estigui cada vegada més immers en el trama, creant fins i tot incomoditats que et fan apartat la mirada. Aconsegueixen crear un ambient de tensió i expectació total, que és resultat, sens dubte, d’un gran treball conjunt de text i interpretació.
Un cop acaba l’obra, et sents culpable per haver rigut d’algunes escenes de l’obra, molesta per algunes veritats que s’han fet evidents sobre tu mateixa dalt de l’escenari, i enfadada perquè t’adones que voldries ser millor. Crec, que d’això es tractava.