Malgrat que la importància i la influència de Sarah Kane en el teatre contemporani, especialment en el món anglosaxó, ja ha estat reconeguda per diversos estudiosos de l’art dramàtic, costa encara veure a Barcelona muntatges que s’atreveixin a portar a escena algun dels seus textos. Per aquest motiu, cal celebrar la valentia, en aquest cas, de la directora Loredana Volpe per arriscar-se a donar forma escènica a Ànsia (Crave), una obra d’una gran complexitat, gairebé inèdita a la nostra ciutat. Volpe ha optat per entregar-se al text, un poema malaltís a quatre veus intercalades, i donar tot el protagonisme a les paraules i la seva musicalitat. Es tracta d’una aposta difícil (tenint en compte que Kane sempre suposa un gran repte) i, entre allò que es perd per la traducció i que molts dels referents britànics que utilitza no són fàcils de captar pel públic d’aquí, podríem dir que la seva efectivitat és només parcial. L’espectacle és, sens dubte, interessant, curiós, sorprenent i atractiu; també, net, mesurat i amb un ús de la música audaç. No obstant això, alguns espectadors el poden trobar confús, inaccessible, poc emocional o, fins i tot, dens. En qualsevol cas, la força de Kane transcendeix sempre per sobre de totes les coses i, per tant, aquests mateixos espectadors poden quedar impactats per moltes de les frases que pronuncien els actors, encara que el context els pugui resultar dispers.
Enllaç copiat!