Darrerament, és difícil parlar d’un treball de la Kompanyia del Lliure sense fer menció a alguna de les polèmiques en les quals, per desgràcia, s’han vist immersos. No obstant això, sent justos, si ens atenim a la qualitat artística dels seus muntatges, al seu talent interpretatiu i la seva professionalitat com intèrprets, no els hauríem de dedicar més que elogis, deixant apart les controvèrsies. En concret, aquest Àngels a Amèrica suposa, finalment, un comiat precipitat del grup però també el cim de la seva trajectòria i l’assoliment d’una fita ambiciosa de la qual han sortit més que ben parats. L’obra és un díptic memorable que conté tot el dany que la SIDA, la religió i la política van fer al col·lectiu gai en el context nord-americà dels anys 80 per conduir-nos a una bella i necessària catarsi col·lectiva. El seu director, David Selvas, ha sabut captar aquest esperit reivindicatiu, a més, de saldar amb dignitat el deute pendent que el teatre català tenia amb la segona part d’aquest espectacle. La Kompanyia, amb una entrega encomiable i ajuda dels veterans Pere Arquillué, Vicky Peña i Òscar Rabadan, pot estar orgullosa d’haver dut a terme la proesa de fer funcionar aquest immens, en molts aspectes, inabastable text de Kushner. Cert és que ha estat un error no haver comptat amb la col·laboració d’un actor negre pel paper de Belize per una qüestió de sentit comú i justícia social i que, potser, la falta d’un autèntic gran pressupost fa que, en algunes escenes, manqui espectacularitat. Tot i això, el conjunt conté molta emoció i moments d’una bellesa inoblidable com, per exemple, totes les aparicions de l’àngel (Raquel Ferri). Es tracta, en definitiva, d’una proposta que, per molts motius, recordarem durant dècades. Gràcies, Kompanyia.
Enllaç copiat!