Max Frisch és un dels dramaturgs suïssos en llengua alemanya més coneguts al seu país, però a Catalunya se l’ha llegit poc i se l’ha representat menys. Per tant, aquest muntatge ve a ser un reconeixement i a la vegada un homenatge a un autor al que li agradava parlar de la identitat, la responsabilitat i el compromís polític i social. A Andorra, una obra del 1961, es parla justament de tot això, i es fa en el marc d’un país inventat (res a veure amb el principat pirenaic) enmig d’un conflicte bèl·lic que bé podria ser la segona guerra mundial. Tot i així, la suposada neutralitat de la que es parla i l’exemplaritat d’un país petit, bonic i modèlic –potser només en aparença- podria apuntar perfectament a la Suïssa natal de l’autor…
L’obra de Frisch comença amb una exposició de fets que potser avança amb timidesa, però que cap al final s’aventura ràpidament i irremeiablement cap a la tragèdia. A estones un sembla estar en una peça d’Ibsen o fins i tot en una de Dürrenmatt, un altre suís cèlebre i compromès. La direcció d’Ester Nadal, però, no acaba de trobar-se del tot còmoda a l’hora d’afrontar un text que té vocació grandiloqüent però que cal combinar amb escenes íntimes i delicades. El conjunt acaba essent irregular, i ni la força de les darreres escenes aconsegueix aixecar del tot el vol. Tot i així, les parts videogràfiques i algunes interpretacions soltes (les de Roger Casamajor, Carles Martínez o Míriam Alamany) eleven el to d’un muntatge que no arriba a convèncer però que, com a mínim, ens descobreix a un autor al que caldria donar una segona oportunitat.