Anarquia, nom femení que designa l’absència total d’estructura governamental en un Estat. Aquesta és la definició literal del títol de l’obra i això és, literalment, el que succeeix durant l’hora que dura la peça.
En Anarchy el públic es torna un ens polític. Té llibertat de triar la seva actitud davant de la performance: altament actiu, més aviat passiu.. Cadascú decideix. No hi ha normes. No hi ha instruccions. Només hi ha impulsos a seguir o no seguir sota l’evidència que no estem sols i que formem part d’un tot. Principi bàsic de l’Anarquia. I entre tots anem creant el pase.
L’estructura d’Anarchy es divideix en dues parts. En la primera, Semolina (la perfomer), quieta, ens fa un viatge textual sobre la història de l’anarquisme i el seu gran moment a Catalunya. I en la segona part ve el moviment, l’agitació, el punk. Semolina s’aixeca i balla com sacsejant-se sota la banda sonora que li ofereix el públic.
Una performer carismàtica amb molta energia i naturalitat, quatre focus i alguna cosa perquè el públic pugui formar part de l’escena. Anarchy em sembla un experiment sociològic in situ, provocador, respectuós i necessari. On l’espectador practica l’escolta, deixa sortir el seu ego i crea conjuntament una peça irrepetible.
Per entendre-ho bé, s’ha d’anar-hi.