D’entrada, un monòleg de 90 minuts interpretat per Carme Elias, coneixent la seva trajectòria, ja és garantia de què el que veurem tindrà una certa força: la seva força com a actriu. Dirigida per Guido Torlonia, Al galop ha aconseguit fusionar aquesta particular energia seva sobre l’escenari amb la del personatge que encarna: Diana Vreeland, una de les més importants autoritats en el periodisme de la Moda, editora de Vogue fins a l’any 1971. L’obra és un retrat amablement esperpèntic d’aquesta dona extraordinària en un moment decisiu de la seva vida. Elias transmet amb elegància i gran versemblança la peculiar idiosincràsia d’aquesta icona de l’estil americà, aprofundint tant en la seva visió del món com en els petits detalls: la manera de fumar, caminar o servir-se una copa de vodka. El text és divertit i supera l’obstacle d’haver-nos d’explicar tot el bagatge de la protagonista i el seu punt actual en un format que podria haver quedat força feixuc. En canvi, la narració resulta bastant distreta i l’atmosfera creada ens trasllada absolutament al glamur de l’època. No obstant això, la vulnerabilitat del moment en què es troba el personatge i la seva evolució cap a prendre la decisió final no s’acaba de veure del tot. Es fa comprensible pel que fa, però no ens arriba a emocionar com, potencialment, correspondria. Soterrats sota l’esperit indomable de Vreeland han quedat, doncs, aquests matisos que, potser, a la vida real, tampoc ella ens hagués volgut ensenyar.
Enllaç copiat!